Recorden aquell adhesiu amb un isard com a emblema d’Andorra, a imatge de l’ase català? Va sortir de la mà –la imaginació– de Marta Riva. Ara exposa ‘Tempo’, reflexió pictòrica, a la galeria Patricia Cancelo, a Barcelona

‘Tempo’.
Sempre he anat pintant i, sobretot, fent esmalt al foc. Però durant aquelles setmanes del confinament, pensava en com estar envoltats d’aquests rellotges tan precisos et condiciona la vida, no trobeu? De fet jo sempre en porto dels de corda, amb esfera, dels de l’any de la picor. I si és sense números, millor. 

No cal regular la vida al segon. 
Això penso. I mireu, el meu pare era rellotger, així que sempre he viscut entre rellotges. En tinc molts. Durant el confinament semblava que s’havia aturat el món, però els rellotges seguien... Per això em vaig posar a reflexionar pintant. 

Sobre el temps. 
Aquesta sensació que ens han robat el temps, que el perdem. Aquella sensació tan estranya d’aquells dies, com si el temps anés més lent, no havies d’anar amunt i avall corrent. 

Mesurem una cosa que no existeix.
El temps no existeix, ens l’hem inventat, una convenció social, cert. 

Una reflexió pictòrica a la galeria Patricia Cancelo. 
Feia molts anys que no exposava res. Tampoc no havia tingut massa temps per pintar últimament. Justament, les feines són molt exigents en hores. 

Va començar com a restauradora. 
Em vaig formar a la Llotja i em vaig especialitzar en esmalt al foc, amb l’Andreu Vilasís, que era lo més en aquesta tècnica. Però també feia disseny de joies. I a vegades venia gent perquè restaurés peces i anava fent. 

Esmalt al foc: fa poc van fer a Sant Serni de Tavèrnoles una exposició amb reproduccions d’art romànic. 
És una tècnica complicadíssima. Cada color ha de fondre a una temperatura diferent. Esmaltar és superdelicat. Quan el poses al forn has de vigilar que no hi hagi cap gra de pols o deixa un forat, calcular temperatures... A voltes la feina de dos mesos s’espatlla l’últim dia. 

Aquí sí que cal controlar el temps. 
Ja ho pots ben dir. Requereix molta paciència. Els japonesos en són els mestres. Però els egipcis ja en feien. 

També ha treballat en publicitat: això és pim-pam i anem a córrer. 
Fa molts anys, sí, a la revista Informacions. Feia de comercial i quan una empresa volia un anunci em deien que jo tenia molta creativitat. Jo donava idees i el dissenyador les executava. 

Tornant a ‘Tempo’: pintura on també recorre al ferro, al ciment...
Com que soc esmaltista, a mi això de pintar només amb pintura, no... He de complicar-me més la vida, introduir  altres materials. En alguna tela hi ha esmalt també, perquè vull insistir en la cultura de l’esmalt, que no és només fer mares de Déu o camafeus. L’esmalt s’ha de modernitzar. 

Podem veure-la a Barcelona. I més a prop? Vindrà per aquí?
De fet, la meva idea era presentar tota la sèrie aquí, a Andorra. Però la galerista, Patricia Cancelo, que també és escultora, va veure les meves peces i em va proposar de participar en una col·lectiva. 

I per aquí, doncs?
Allà exposo set teles, però en són una vintena i penso que trobarem on mostrar-les. Però encara no sabem on ni quan, no. M’ajuda la Mònica Vega a gestionar-ho tot. 

L’esperem en candeletes. 
Jo sempre he anat fent, però ho he de fer compatible amb guanyar-me la vida.

Recordi’ns allò de l’isard. 
Se’m va ocórrer com un divertimento, però va quallar. L’isard esquiador i la bandera. Jo aleshores era comercial de gasoil de calefacció i vaig demanar als meus caps si podia posar-los a la benzinera. La gent el va començar a veure i va quallar, van començar a demanar-los i a posar-los al cotxe.