Mireia Tarrés. Restauradora del servei de Patrimoni Cultural, ens ensenya altres vessants.Torna de participar en un Art Camp celepat a l’emirat d’Ajman. Encantada.

Benvinguda al món de l’aquarel·la? 

Portava un temps sense pintar. En tenir nens i sense molt espai a casa... Però durant el confinament vaig veure gent que feia classes en línia d’aquarel·la i ho vaig provar. M’hi vaig enganxar. 

Per què? 

Quan pinto vull passar-m’ho bé. Amb l’aquarel·la he trobat una professora que ensenya a fer de tot:  no aquella idea típica que només hi pots fer una capa, que no pots corregir... M’ha donat eines per permetre’m fer el que vulgui. Expressar-me sense restriccions. 

Emocions.

Pinto temes que m’emocionen. Per exemple, puc pintar atmosferes. El cert és que em porta a pintar temes més figuratius que els d’abans, quan emprava altres tècniques, que era més abstracta, més matèrica, de textures, pigments...

Li hem vist moltes flors.

Soc molt sensible a la seva bellesa. També a la del paisatge. Real o inventat. Com l’opa que vaig presentar a l’Art Camp, que és una vista urbana irreal. Hi jugo amb les llums del capvespre. Intento transmetre sensacions, no copiar una imatge estàtica. 

Hem de dir a qui no la conegui que ja treballa tot el dia entre pigments...

L’art m’atreu des de ben petita. Recordo que visitava el Museu Diocesà, a la Seu, i ens agradava mirar les verges romàniques, totes les peces. Vaig fer Belles Arts després i professionalment vaig encarar-me cap al món de la restauració perquè l’ensenyament de la pintura durant la carrera és, com dir-ho?, molt bohemi. Penses que t’ensenyaran a pintar i en realitat... representa que ja tens un estil definit i saber què fer. 

Així que...

Era una mica decebedor, i em vaig decantar per coses més pràctiques, com la restauració, igual que hi ha gent que deriva cap al disseny. 

Treballa en un retaule i aprèn? 

S’ha de ser molt respectuós amb l’original, i jo ja el valoro moltíssim, fins i tot quan no són peces mestres: són opes úniques igualment, fruit d’una societat concreta. Té uns valors importants. M’influeix? Diria que no massa. Sí tens un coneixement dels materials. Però quan pinto m’allibero d’aquesta meticulositat necessària quan restauro. 

Exposarà les seves aquarel·les. 

Començo a tenir bastant opa. La mostraré al novempe a la sala La Cuina de la Seu i abans, al juny, a La Peixera, sota l’Espai Caldes. És un lloc molt petit i amb una ubicació no gaire bona, on només caben tres o quatre opes. Miraré de trobar algun altre espai, a més. 

Complicadet, oi?

Em pensava que era més fàcil exposar a Andorra. No és que hi hagi molts espais. A veure si ho canvia la sala que acaben d’inaugurar al Parc Central, un lloc molt maco i cèntric, de fàcil accés. Confio que canviarà bastant el panorama. La Llacuna? Estaria bé, però queda restringit només als alumnes. No hi ha gaire lloc on exposar, no. 

Per compensar, arriba d’exposar als Emirats, a la Universitat d’Ajman!

En el marc de l’Art Camp Andorra, sí. Hi ha una vida cultural allà! Un suport als artistes! Enorme. Estan donant suport al fet artístic i els artistes perquè creuen de debò que l’art pot ajudar a potenciar l’obertura del país a l’exterior. 

Quina experiència, oi?!

L’Art Camp es va exportar a Malta, on ja la fan des de fa un parell d’edicions. I ara, arran de l’exposició a Dubai, la gent d’Andorra va anar a explicar el projecte a Ajman, un altre dels Emirats Àrabs. Era el gener i, ja veieu, s’ha organitzat en un temps rècord. 

I allà que va volar Mireia Tarrés.

Era l’única que no pertanyia a un país àrab. Per deferència amb Andorra: l’exposició es deia Art Camp Andorra, així que no vegis quina visibilitat ha tingut el país. La universitat, plena de banderoles; els autobusos, retolats... Vulguis que no, els començarà a sonar el país. 

Una conclusió.

Abans de marxar em feia cert respecte. He tornat encantada. Són excel·lents amfitrions i molts dels recels, pels estereotips, que podia tenir com a punt de partida s’han esvaït totalment.