Fa no gaires dies La Sonsoni (Pep Lizandra i Elies Porter) presentaven la cançó dels motarrots, posant música a la interessant, i divertida, recerca de Josep Espunyes. Però el duet té més novetats en perspectiva, amb el primer disc: deixarà constància gravada dels 25 anys que porten per aquestes valls

Els feia servir vostè, els motarrots?
Sí, no els coneixia tan extensivament com el Josep Espunyes, però alguns són molt coneguts, com el dels ganxos d’Organyà. O els tanyuts de Montferrer. 

S’ho prenen bé. 
Depèn del poble, ja saps. En alguns n’eren conscients i se senten identificats... Però alguns no són massa amables: els posaven els del poble del costat. Si els consideren garrepes, creguts...

Llepapaelles no és maco. 
No, no.  Jo soc de Mussa, que ja no és Alt Urgell, sinó Cerdanya, i ens diuen els mussols. Ja veus que està estès. 

I són musicals? 
Va ser una proposta del Consell Comarcal, ja sabeu. Tenen una riquesa cultural, expliquen en certa manera la història del poble, la història més propera. Ens van contactar per musicar-los, sí. Els vaig ordenar, fer que rimessin, i poder-los cantar. 

En va sortir aquesta cançó.
Amb aires tradicionals, sí. Els explico amb ritme més tranquil, i a la tornada ja aplico un aire binari més alegre, que sigui un tema dinàmic. 

Hi cabien tots?
Per això es va dividir en vuit blocs, agrupats geogràficament: en total són 124 nuclis que tenen un motarrot i sí que hi són tots. N’hi ha alguns que sí, has d’explicar-ho una mica, perquè el sentit ha canviat. 

Per exemple?
Als de Peramola, que justament és el poble de l’Espunyes, els diuen talibans, però no té vinculació amb l’Afganistan. S’ha d’explicar breument, per no fer un missal de la cançó. 

Normal. 
“Del faldó de la camisa: és com li deien abans”, fent rima amb talibans. 

És graciós. 
En algun poble són marrans, però no en el sentit de porcs, sinó que marrà és el mascle de l’ovella i és tossut. Encara es diu als pobles “mira que és marrà aquell”, però si ho dius ara... o ho poses en una samarreta: es fa difícil de posar-te-la. 

Va compondre al seu aire.
Totalment, tot i que en acabar li vaig ensenyar a l’Espunyes i li va agradar molt. La part musical l’he fet jo i amb l’Elies Porter hem fet les veus, etcètera, per donar-hi més riquesa. Com ja fem habitualment, que fa més de 25 anys que toquem junts. 

Ballarem la cançó per festa major?
Home, estaria bé! De moment els vídeos han tingut molt bona acollida. 

25 anys de La Sonsoni!
Estem preparant el primer disc, perquè fa molts anys que toquem. L’Elies va començar a tocar amb mi quan tenia 14 anys, a l’escola de Montellà, i ja estudiava el violí. Al disc parlarem molt de la vida a muntanya, al Pirineu. De manera desenfadada. 

Sociologia cantada. 
Això mateix. I història. Amb cançons simples, que enganxin la gent. 

Aviat?
Crec que per Sant Jordi, o com a molt tard al maig crec que ja el tindrem. Ho hem fet molt casolà. La Sonsoni. 25 anys. Muntanyes de vida. 

Vostè és autodidacta sols a mitges. 
L’acordió el vaig aprendre a tocar d’oïda, com feien abans. Però també vaig estudiar al que ara és l’Institut de Música d’Andorra la Vella. Trompeta, amb el mestre Joan Roure, i el fiscorn. I havia format part d’una cobla. 

L’Elies Porter prou el coneixem. 
És clar, ell va formar part de la Jonca i l’ONCA. És un músic més acadèmic. Tot i que ha begut del fons tradicional. 

Què ha aportat La Sonsoni a la música pirinenca?
Tothom aporta, tothom es complementa. Ara surt gent potent que ajuda a mantenir la tradició i demostren que la música tradicional és tan viable com la resta i té el seu públic i el seu moment.  Gent com El Pont d’Arcalís quan hi era, o l’orquestrina Trama. 

Hi ha una revifalla potser?
Hi havia un temps en què a la gent no li agradava ser de poble i ara, al contrari, hi ha orgull de ser de poble. 

Acabo fent-lo entrar en un jardí: Jocs d’Hivern sí o no?
Bé, jo no ho veig gaire. Fugint el tema polític, veig que el canvi climàtic va a més i ni que es vulgui crec que no es podran fer. No ho veig interessant ni factible. No és que estigui en contra, però. 

El seu model de Pirineu de futur...
Crec més que res en la iniciativa privada, en la gent que ho té clar, que fa un plantejament i ve a viure als pobles. I l’Administració? Que no posi traves, que ho faciliti.