Arrels d’amor propi

Sentir amor està en l’essència de la vida, és el component bàsic en les nostres relacions, tant d’amistat, de parella, com parentals. No obstant això, cercar l’amor en els altres ens resulta més fàcil que en nosaltres mateixos i passem a ser actors secundaris de la nostra pròpia vida. Tendim a cercar l’afecte i l’aprovació dels altres sense ser conscients que tan sols podem rebre l’amor que estem disposats a donar nosaltres. Així doncs, creus estar en disposició de donar el mateix amor que esperes rebre? 

Tal com afirma Oscar Wilde, “estimar-se a un mateix és el principi d’una història d’amor eterna”. Tan sols estimant-nos amb consciència i plenitud podem ser capaços d’estimar els altres de forma recíproca. Contràriament, la carència d’amor propi ens sotmet i ens predisposa a les eleccions dels altres. Caiem en el propi parany d’esperar un amor únic i incondicional extern sense tenir present que l’amor real comença amb el nostre. Posar expectatives en l’amor que ens han de donar únicament genera el risc de mantenir patrons de relacions disfuncionals. Arran d’aquesta inseguretat pot esdevenir la necessitat adulta de cercar constantment parelles o amistats per tal d’evitar l’aïllament social i mantenir relacions dependents desequilibrades.

Tanmateix, estimar-se a un mateix no és únicament el punt de referència per saber quant hem d’estimar als altres; sinó que resulta ser un factor de protecció contra trastorns psicològics així com un element imprescindible per al propi benestar i qualitat de vida: incrementem les emocions positives, generem vincles afectius més equilibrats amb els altres sense la necessitat constant d’aprovació, i ens ajuda a ser més independents i autònoms a l’hora de prendre les nostres decisions. 

Així doncs, què entenem per amor propi? L’amor, en general, és un concepte difícil de definir, ja que té múltiples concepcions. Pel que fa a l’amor propi, és un concepte que relacionem amb la visió positiva que tenim d’un mateix. Des del vessant psicològic, l’amor propi es conceptualitza científicament com “autoestima”, la qual fa referència a la valoració qualitativa d’un mateix, al sentiment de vàlua i de capacitat personal. L’autoestima està present en tot allò que fem, es troba inherent en el nostre interior i actua com ingredient secret per definir-nos. Tanmateix, la nostra pròpia valoració o autoconcepte ha de fer front a les valoracions del nostre entorn, les quals no sempre poden coincidir. 

Què pot destruir el nostre autoconcepte i afectar directament l’amor propi? Una de les situacions més habituals fa referència a l’autocrítica negativa, el càstig o la culpa constant, l’autoexigència desmesurada, i la comparació intensa i exagerada dels propis defectes. Podem caure en el risc de la crítica i conseqüentment en la pèrdua d’amor propi generant una baixa autoestima i valoració negativa de nosaltres mateixos. El psicòleg Carl Rogers identifica l’autoestima com a nucli bàsic de la personalitat. Doncs és en aquesta on trobem l’arrel de molts conflictes emergents. 

Més enllà del que es creu habitualment, preocupar-nos primerament per nosaltres és signe de maduresa emocional i no d’egoisme. L’objectiu és preguntar-nos com estem, explorar el nostre interior i buscar allò que necessitem i ens fa sentir bé. Estimar-se i tenir cura d’un mateix no és senzill. Comporta constància i esforç. Així doncs, com ho podem fer? Estimar-se a un mateix implica acceptació. Reconèixer-se com a individu amb les seves fortaleses i debilitats. Acceptar-se implica automàticament confiar en un mateix, establir els propis límits, situar-se com a prioritat i respectar-se. Estimar-se a un mateix és un repte, una prova diària en la qual hem d’apostar per nosaltres. Doncs la nostra autenticitat creix de l’amor que ens proporcionem. 

Així doncs, creus estar i actuar en consonància amb el teu amor propi? Quant de temps creus que portes sense ser tu mateix? Probablement no ho pots veure, no ho saps fins que un dia succeeix quelcom que et fa veure que no et tens. Que et necessites i no et trobes. Et busques arreu, en uns altres braços, en altres mirades. En les paraules d’aprovació dels altres fins que, lluny de trobar-te, acabes sentint que estàs més perdut del que et pensaves.

Deixa de buscar fora allò que resideix al teu interior! Doncs, si l’amor fos un arbre, les arrels serien el teu amor propi, que sempre creixen endins.