Diari digital d'Andorra Bondia
David Hidalgo Vila.
 0
David Hidalgo Vila.

Art i filosofia de l’ordre


Escrit per: 
Alba Doral / Foto: FIS

 

En acabar els anys d’universitat, a David Hidalgo (Barcelona, 1972) li va semblar el moment oportú per embarcar-se en un d’aquells viatges que es fan ara o mai  (“dius que et fa enveja? fins i tot a mi em fa enveja ara”, bromeja) i es va creuar els Estats Units tirant d’amic, plànol i tenda de campanya. Viatge iniciàtic per moltes raons. Una d’elles, que al tercer dia del pressupost previst per a sis setmanes no quedava ni un dòlar. Ho havia planificat tot al mil·límetre però havia oblidat un detall: sent menors de 25 els preus, com ara el lloguer del cotxe, s’envolaven. L’estalvi, és obvi, havia de sortir de sobreviure amb entrepans. “Fins a arribar a un Kentucky d’aquells amb bufet lliure: vam estar cinc hores menjant. La gent del poble encara deu estar pensant com endrapen els europeus!”

 
Interessant, l’aprenentatge, per a algú que es llauraria el futur en l’administració de recursos aliens. “Tot el viatge es va finançar amb fons propis, que des del 16 anys ja treballava fent classes”, i el rescat patern per tornar a casa va ser un préstec religiosament retornat. 
 
Hidalgo va sentir des de ben jovenet que els números estiraven d’ell. Malgrat la veta artística familiar: mare pianista i avi i tiet il·lustradors reconeguts (l’oncle era el molt popular Cesc). “Jo amb un llapis a la mà soc un perill, a menys que sigui per fer números”. Una connexió amb la branca paterna: el pare es va formar com a delineant, encara que després s’orientés cap a les finances. “De petit feia quatre guixots, però ja vaig veure que no m’hi guanyaria mai la vida. Els números? Mira, l’evolució natural de les coses.” La mare va intentar que fos pianista, però a ell  li tirava més el bàsquet que passar-se tantes hores de disciplinada pràctica. Ara bé, queda l’afició i la desimboltura de fer lliscar Béla Bartók còmodament a la conversa. 
 
Als peus de Montserrat
Nascut en ple centre de Barcelona (a la clínica Santa Madrona), de seguida la família es va traslladar a Esparreguera i allà va créixer, a l’ombra de la muntanya màgica de Montserrat. De seguida començaria a grimpar (eren socis del Centre Excursionista de Catalunya) igual que des de molt aviat li van posar els esquís als peus i lliscava per les pistes de Pal i Arcalís. Amb el temps s’ha recorregut un llarg centenar d’estacions pel món, prou per assegurar que “arreu pots trobar perles o pedrots i a Andorra tenim més perles del que ens pensem”. 
 
Tornem enrere: l’avui responsable de la candidatura per al Mundial d’esquí va ser un nen aplicat –“un empollón”, riu–que va començar la formació a l’escola El Puig: “els pares eren molt catòlics, però aquella escola no en tenia res de catòlica, era una cooperativa molt oberta, avançada”. Un “tot terreny” amb facilitat per a totes les matèries però a qui sempre havien atret les ciències socials. “M’agrada allò que requereix estructura, planificació, ordre i eficiència: si una cosa la pots fer en dos passos no en facis tres”. Així va recalar a Economia, a la Pompeu Fabra. Un experiment, perquè la universitat tot just engegava, “però al final va ser un encert, amb aquell enfocament anglosaxó de l’aposta per la innovació, la investigació”. 
 
Aquest perfil tan diguem-ne cerebral té un revers filosòfic: va fer la llicenciatura en Estudis d’Àsia Oriental com a hobby. “M’aporta una visió confuciana del nostre entorn... però ocuparia moltes pàgines desenvolupar-ho”, diu. L’ajuda, entenem, a tenir una visió de comunitat, de treball en equip: “Crec que si un mèrit professional em puc adjudicar és el de saber envoltar-me dels millors, a mi no em fa por que em facin ombra, és un pèssim plantejament”. 
 
Toronto –“neu, fred i boscos espectaculars”– va ser l’estació prèvia a Andorra. Hi va anar, de la mà de la multinacional on treballava, per completar el màster ESADE. Allà es va gestar l’arribada al Principat – “mira que jo de jovenet deia en broma que hi vindria a viure”– com a director financer de Soldeu: “Lligar passió i professió no és tan fàcil”. Amb Conrad Blanch, és sabut, de seguida van congeniar. D’això fa 21 anys i l’únic dubte hauria estat l’aleshores xicota: nascuda a la Xina, es van conèixer a Canadà. “Va acceptar canviar Toronto per Canillo. Érem els exòtics del poble. Ara no la treus d’aquí ni amb aigua calenta.” 

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
Badbot Fields
If you see these fields, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic