La Llançadora ha demostrat que la sort és dels valents. Dels que es llencen de cap a l’aigua. Ells ho van fer amb Fiblades, l’espectacle amb què recalaran divendres a l’Auditori Nacional, a Ordino, en l’arrencada del festival Contradans. Proposta peculiar i, ja veuran, amb paral·lelismes amb Andorra

Comencem com cal, pel principi.  
Com sorgeix la idea de Fiblades? Per això he de parlar de La Llançadora com a grup: érem tres esbarts petits, de pobles petits (Sallent, Navàs i Gironella) i ens vam ajuntar. Vam crear una mena de xarxa, per ballar més, per generar lligams amb altres esbarts petits. 

La unió... 
Quan ens vam posar a pensar en el primer espectacle, vam recórrer a un tema que els tres pobles, del Bages i el Berguedà, tenim en comú: les colònies tèxtils que hi va haver a finals del segle XIX i principis del XX. A partir d’això vam iniciar una recerca i vam parlar amb gent gran que ho va viure. 

Conèixer de primera mà.  
Per després passar-ho a una dramatúrgia i fer una proposta de dansa. És Fiblades. Deixa veure la vida a les colònies, però des d’una mirada crítica. Veiem que en algunes coses no estem tan lluny. 

Per a vostès serà fàcil plasmar-ho en ball, des de fora sembla dificilíssim.
Ens preocupava, sí, a l’inici. Els tres esbarts havíem fet majoritàriament dansa d’arrel. El repte era explicar una història. Ha acabat quedant una peça de dansa-teatre. 

Més narrativa.
Ens posem a la pell d’aquella gent, sobretot d’aquelles dones, que sostenien el sistema colonial i alhora eren les més perjudicades: tenien les pitjors condicions, tot i ser el 80% de la mà d’obra de les fàbriques, i cuidaven les famílies, etcètera, etcètera. Hem intentat fer un treball empàtic. Buscar sensacions i transmetre-les amb el cos i la dansa. 

Fàcil de seguir per a l’espectador? 
Potser no es capta alguna idea molt concreta que nosaltres tinguem al cap, però el sentit general no s’escapa. De totes maneres, el més important és que sedueixi i si tu volies expressar aspectes com el pes de l’Església en la moral, el públic ho veu: hi veu la submissió. Crec que l’espectacle es pot seguir molt bé. 

Captem els suggeriments.  
A nosaltres també ens interessa deixar la porta oberta i que cadascú faci la seva interpretació. Mentre t’arribi, t’emocioni, et commogui, no importa si en algun punt fas una lectura diferent. 

Quin ‘feedback’ han tingut? 
Portem girant-lo any i escaig, des del juny de l’any passat. Vam anar a fer-ho a les colònies mateix, i està passant una cosa molt maca: és un tema que arriba encara que hagin passat tants anys. A banda, és un espectacle molt versàtil i es pot fer en llocs molt diferents i proporciona una mirada diferent, una vivència diferent. 

...? 
En colònies ha estat una resposta molt bèstia, era com viure-ho en el passat. Igual que si el fèiem en fàbriques abandonades. En teatres, com serà a Ordino, té el format teatral que n’ofereix una altra perspectiva. Portem nou bolos, el d’Andorra serà ja el desè. 

No sé si els han explicat que aquí hi havia una fàbrica de llanes. O les tabaqueres.  
No n’estàvem gaire al cas, no. Però segurament estaríem parlant del mateix, de treballs fets per dones amb torns horaris molt llargs, de dotze hores, d’unes condicions econòmiques més baixes per a les dones i sense possibilitats d’assumir més responsabilitats: les dones no sortien mai dels telers. Imagino que no és una cosa específica de les colònies tèxtils del Berguedà. Va amb l’època, facin teixits o tabac hi ha coses en comú. M’ho imagino sense saber, però segurament es podrien trobar paral·lelismes. 

Déu n’hi do amb el repte per a tres petits esbarts. 
Sí. En un érem tres dansaires, quatre en l’altre i quinze en el més gran. Abans només ballàvem a la festa del poble. Jo soc la directora del de Sallent i fèiem les enramades, els balls tradicionals. Ara el repte era sortir, conèixer altres esbarts. Fiblades s’ha fet enorme, sobretot gràcies al suport de Fira Mediterrània.