Permetran que me’n vagi unes línies fins a S’Arenal, un estiu de finals dels 60. No era com ara, que tot són pisos i xalets. Aleshores només hi havia plata: sorra i aigua. I un hotel, l’Acapulco, que encara existeix i que és (per a mi) una relíquia sentimental. El dia que vagi a terra, plego. Doncs bé: a l’Acapulco hi havia un quiosquet, en aquest quiosquet hi venien revistes per als turistes, i entre aquestes revistes, les que m’interessaven a mi –dotze, tretze anys– eren Pilote, Tintin i Spirou. No es poden imaginar el que era per a un xaval acostumat a Gran Pulgarcito, a Gaceta Junior i a Strong, topar-te amb aquestes revistes era com viatjar a un altre planeta. En realitat, Europa era aleshores una altra galàxia. Per no parlar dels personatges que hi desfilaven, a anys llum del nostre Trueno, del nostre Jabato, del nostre Guerrero del Antifaz: Tanguy y Laverdure, Michel Vaillant i Luc Orient, Asterix i Blueberry. Allò era la glòria.

Doncs bé, va ser així com vaig descobrir Bernard Prince, l’intrèpid aventurer –creat per Greg i dibuixat per Hermann–. És clar que això jo no ho sabia, aleshores. Només somiava a enrolar-me a bord del Cormoran –qui no hi ha navegat ni que sigui amb la imaginació no sap el que és tenir 12 anys a S’Arenal– i compartir les hores i els dies de Barney Jordan i de Djinn.

I ara resulta que ha mort el meu amic Hermann. Per això me n’he anat fins a la Mallorca dels 60, d’on no tinc clar si he arribat a marxar mai, però aquesta és una altra història. Llavors mai no hauria pogut imaginar, ni remotament, que un dia coneixeria Hermann. Va ser al Saló de Barcelona del 1990. Compartia taula rodona amb Antonio Guiral i Miguelanxo Prado, i quan van haver acabat vaig aplicar-li el meu protocol VIP: el vaig seguir al bar, vaig seure casualment al seu costat i li vaig engiponar la meva història. Ja saben: S’Arenal, l’Acapulco i tota la pesca. I ho vaig rematar demanant-li un dibuix de Bernard Prince. Temeràriament, perquè era sabut que Hermann era especialment repatani a repartir vinyetes.

Li devia fer gràcia, perquè em va citar l’endemà i em va portar el Bernard que tenen aquí al costat, un dels tresors de la meva col·lecció. Vaig cultivar epistolarment aquella incipient amistat –una postaleta per felicitar-li el Nadal, que ell contestava amablement– i el 2005 vaig aconseguir portar-lo a la Massana amb Jeremiah, probablement la seva obra mestra i amb què va debutar com a guionista. Va ser el segon il·lustrador francobelga que va venir al Saló –el primer havia sigut Crisse– i el van seguir molts altres. I havia de tornar, cosa que tenia mèrit, perquè tenia al·lèrgia als salons i sobretot a les sessions de firmes. Ho teníem mig lligat i aquesta vegada hauria vingut amb els dos àlbums de Brigantus, que no té res a veure amb Bernard Prince, més aviat amb Jugurtha i Les Tours de Bois-Maury. Si volen enrolar-se a la Legio XXII Augusta i liquidar uns quants pictes de la Caledònia del segle I, és el seu àlbum.

Descansa en pau, Hermann, amic.