–Toma. Esto es para ti. Me lo guardas en la caja fuerte con dos vigilantes de seguridad en la puerta.

Això és exactament el que em va dir Ibáñez l’última vegada que va venir a la Massana. Va ser el 2018, en l’homenatge que li vam tributar pel 60è aniversari de Mortadelo y Filemón. Entre el material que ens va portar hi havia l’original a tinta de la primera portada que li va dedicar la revista Pulgarcito, la del número 1405, que es va publicar el 7 de maig del 1958, quatre mesos justos després del naixement oficial dels personatges, al número 1.394. Van tenir tant d’èxit que els van cedir de seguida els honors de portada.

Doncs bé: he de dir que no vaig fer cas del meu admirat Ibáñez (Barcelona, 1936-2023) i no vaig guardar el dibuix a la caixa forta. Vam fer una cosa millor: la vam compartir amb els fans de Mortadel·lo en particular i del tebeo en general i avui és una de les peces estrella del Museu del Còmic, perquè després diguin. Va ser, ja ho he dit, l’última vegada que ens vam veure. Sàpiguen que va ser un fidelíssim amic del Saló, i que va venir a totes i cadascuna de les edicions des de la primeríssima de totes, Somnis a 1.50, el 1996 a l’ambaixada espanyola, de fet la llavor del Saló, que vam estrenar l’any següent. Puc dir amb orgull que vam mantenir una llarga i fecunda amistat, i permetran que em posi pelet nostàlgic i que recordi aquí i ara el dia del 1986 que ens vam conèixer. Vaig contactar amb ell a través de Julia Galán, que era una cosa així com la fada protectora dels dibuixants de Bruguera. Me’n va facilitar generosament l’adreça i vaig enviar-li el meu exemplar de Los monstruos. Me’l va tornar amb la reglamentària dedicatòria autògrafa, el tenen aquí dalt, però el millor de tot va ser que un dia em truquen al telèfon i era Ibáñez en persona. Es poden imaginar el sotrac: el pare de Mortadel·lo em trucava a casa. A mi!

L’home volia saber si havia rebut normalment l’exemplar dedicat, i a més em convidava a passar per casa seva, a la Gran Via, el dia que baixés a Barcelona. Hi vaig anar a la setmana següent, no havia de fer esperar un mestre. Ibáñez em va fer passar al saló, recordo que hi tenia parada la taula de dibuix, i ens vam passar la tarda de tertúlia. Era un grandíssim conversador, un professional humilíssim –“Me encanta mi trabajo, pero no soy más que un pintamonas”– i a més estava tocat del do de la generositat. M’havia fet anar a casa seva perquè amb el meu exemplar de Los monstruos li vaig adjuntar una targeta de visita –“Joan E. Pieras, arquitecte tècnic”– i va tenir el detall de disfressar Mortadel·lo amb casc i plomada. Un arquitecte pelet sapastre, perquè la casa li surt al revés, i l’única dedicatòria que tinc al meu nom complet, amb la E de Eugenio que no he fet servir mai.

Ara pensin vostès el que haurien sentit si el gran Ibáñez els convoca a casa seva per fer-los aquest obsequi. El millor, com deia, va ser la conversa que em va regalar i que allò va ser l’inici d’una amistat que només es va acabar amb el seu traspàs. Recordo que em va explicar la gènesi dels personatges, inicialment inspirats en Sherlock Holmes i el seu fidel Watson. El nom final va ser una elecció de Bruguera, que volia títols que rimessin. Ibáñez els va presentar tres opcions: Ocarino y Pernales, agentes especiales; Míster Cloro y Míster Yesca, agencia detectivesca, i Mortadelo y Filemón, agencia de información, que va ser òbviament el que els va agradar més. Això de agencia de información de seguida va acabar caient, i el 1969, amb El sulfato atómico –la primera historieta llarga, fins aleshores eren capítols autoconclusiu d’una, dues o tres pàgines– els va fer ingressar a la TIA, Técnicos de Información Aeroterráqueos. També em va confessar que entre totes les moltes i estupendes criatures que van sortir dels seus pinzells, del Botones Sacarino a 13, rue del Percebe i Pepe Gotera y Otilio, li tenia especial carinyo a Rompetechos perquè era, deia, “rústic i matusser com jo mateix”.

Tampoc aquí vam estar d’acord: el meu preferit sempre va ser La familia Trapisonda, un grupito que es la monda.

Sembla, en fi, que l’estigui veient al saló de casa seva:
–Solo soy un pintamonas.