Els darrers anys, s’ha començat a parlar amb més força d’aquesta forma de desgast emocional que afecta mares i pares que se senten superats per les demandes de la criança. No es tracta només d’estar cansat o tenir un mal dia: és una experiència profunda i sostinguda de fatiga, distanciament emocional i pèrdua de plaer en el rol parental.

El burnout parental es manifesta quan l’estrès relacionat amb la criança es torna crònic i supera la capacitat de regulació de la persona. Es caracteritza per tres símptomes principals: un cansament emocional intens i persistent, que no desapareix amb una simple nit de descans; un distanciament afectiu dels fills, que fa que es visqui la relació amb ells des de la desconnexió i l’automatisme; i una pèrdua profunda de la satisfacció en el rol de pare o mare, que sovint va acompanyada de sentiments de culpa, irritabilitat i frustració.

Aquest fenomen es pot confondre amb una depressió o amb l’estrès laboral, però té una especificitat clara: està lligat exclusivament a l’exercici de la parentalitat.

Per què apareix aquest desgast? Aquest no sorgeix d’un dia per l’altre, ni és el resultat d’una sola causa. És més aviat la conseqüència d’una combinació de factors que, sumats, desborden la capacitat d’afrontament de les famílies. Un dels més destacats és la pressió per complir amb unes expectatives irreals sobre com hauria de ser la criança. La societat contemporània envia missatges contradictoris: se’ns exigeix ser presents, afectuosos, pacients, creatius i alhora eficients, resolutius i productius a la feina. A més, les xarxes socials contribueixen a generar una imatge edulcorada i inabastable de la maternitat i la paternitat, on el malestar queda invisibilitzat.

També hi influeix la manca de xarxes de suport. Moltes famílies crien pràcticament soles, sense la presència de la família extensa ni una comunitat que les sostingui. Aquest aïllament, sovint invisible, incrementa la sobrecàrrega física i emocional. 

Finalment, cal considerar els trets personals. Les persones autoexigents o perfeccionistes, que senten que han de fer-ho tot bé i no es permeten fallar, acostumen a viure la criança amb més ansietat i culpa, la qual cosa augmenta el risc d’esgotament.

Quines conseqüències pot tenir? El burnout parental no només impacta el benestar emocional dels progenitors. També pot alterar profundament la relació amb els fills. Quan una mare o un pare està esgotat emocionalment, pot respondre amb menys paciència, més irritabilitat o amb una certa desconnexió afectiva. A llarg termini, això pot afectar la qualitat del vincle i el desenvolupament emocional dels infants. A nivell individual, pot derivar en trastorns d’ansietat, depressió o en una sensació de buidor existencial que costa de sostenir. 

Afortunadament, el burnout parental és reversible. Reconèixer-lo i posar-hi nom és el primer pas per començar a cuidar-se. Rebaixar les expectatives i acceptar que la criança no sempre és fàcil ni gratificant resulta essencial. Permetre’s moments de cansament, de dubte o de desgana no és cap fracàs: és humà. També és fonamental fomentar una corresponsabilitat real entre progenitors, amb una distribució equitativa de tasques i temps de descans. Quan la criança es reparteix, el desgast disminueix i es pot recuperar el sentit compartit del projecte familiar.

L’autocura ha de deixar de ser un luxe o un premi, i passar a ser una necessitat. Tenir estones per desconnectar, descansar o simplement respirar sense interrupcions és vital per sostenir emocionalment el dia a dia. A això cal sumar-hi la importància de cultivar i mantenir xarxes de suport: família, amistats, altres mares i pares, grups comunitaris... Compartir el malestar alleugereix el pes.

Reconèixer el burnout parental no és un signe de feblesa, sinó un pas necessari cap a una criança més saludable per a tota la família. Posar paraules al malestar, validar-lo i buscar suport és el camí per trencar el silenci i construir una parentalitat més real, més compartida i més humana.