La granadina Pilar Cabrera, amb una carrera de quaranta anys al teclat, passarà dissabte pel festival Orgue&nd, amb un repertori per explorar les ressonàncies (és el leit motiv de l’edició) del passat en la música contemporània. Que no ens faci por, demana, que hi haurà peces ben atractives i rítmiques

Comencem pel programa?
Ressonàncies de la música del passat en la música contemporània. La idea va sorgir veient les programacions que fins ara ha fet Ignacio Ribas per al festival, amb bastanta música contemporània, cosa no gaire freqüent: sembla que provoca com rebuig, espanta. Però és important evolucionar, tenir present el llegat però renovar-lo, actualitzar-lo. Així que vaig proposar a Ignacio, que és un gran programador, un gran intèrpret...

... I compositor. 
Exactament! Encara no he tocat cap obra seva, però ja l’hi he demanat. Vam ser companys d’estudis. Així que vinc amb molta il·lusió a Andorra, també perquè és el primer cop que faig un programa íntegrament contemporani. 

Qui va a un concert coneixent d’entrada tota la producció de Xostakóvitx, o Bach? 
És clar, és clar. Però a l’ésser humà l’espanta el que no coneix. Bé, si coneixes ja l’autor... te’n refies. Però animem-nos a ser valents. Com a públic tenir l’oïda, la mentalitat oberta i benevolent, sense prejudicis. També els autors i programadors. A mi m’agrada animar els joves, són més espontanis, s’ho pensen menys.  Però tothom pot obrir nous camins. 

Mestria: quaranta anys de carrera es diu ràpid però triguen a aixecar-se. 
Doncs sí, sí. Tota una vida. Vaig començar a tocar amb tretze anys, acompanyava a l’església amb un orgue històric molt maco, de Jordi Boix. Abans ja, amb sis anys, ja havia començat amb el piano. Tota una vida dedicada a la música, sí, és la meva vocació. Sempre hi ha molt per explorar, sempre s’aprèn. 

Enfrontar-se a un nou instrument en cada concert...
És així la vida de l’organista, una contínua sorpresa, és un aspecte fascinant, un punt d’aventura: a veure què m’hi trobo. Tots són diferents, encara que estiguin construïts pel mateix mestre organer. Cadascun és diferent, està en un emplaçament, té diferent acústica, estètica... personalitat. Molts factors que fa que cada instrument és diferent del tot. D’estudiant pot ser un hàndicap, una incomoditat, sí, però amb el temps esdevé en fascinació. M’agrada arribar a un lloc, que em deixin sola la nit anterior (Ignacio ja m’ha dit que podré) per provar-lo... És magnífic. Anem a conèixer-nos, li dic a l’instrument, per adaptar-nos l’un a l’altre i al repertori. 

Pinzelladeta sobre què sentirem. 
Excepte la Pastorale de Ronald Watson, que serà estrena a Europa, la resta del programa el vaig tocar a Valladolid, en un lloc sense gaire tradició, i l’acceptació va ser boníssima. Em van dir que descobrien una cosa nova. Ho pot seguir qualsevol que entengui o no de música.

És divers. 
Hi ha peces fresques, rítmiques, alegres, espontànies. A las Danzucas (Cinco Danzucas Populares, de Miguel Pérez) els tinc molt apreci. Modernes, atonals però basades en ritmes com la petenera o la Danza de las hachas, molt popular a la cort espanyola renaixentista. Una altra és un vals amb un punt burlesc. Un zapateado...

Olé!
Després hi ha les obres de Ronald Watson, molt especials. I algun tros d’obra, minimalista, però que t’hipnotitza amb els ritmes en canvi constant. D’una dificultat tècnica enorme, amb dobles pedals: has de tenir cura de no caure del banc!

“Quan César Franck toca l’orgue és Déu qui parla”. I als ateus?
Jo soc creient i Déu és la bellesa suprema i el bé suprem. Qui no vol això? Els ateus i tothom. 

Escoltes Bach i penses que voldries ser creient. 
Passa, passa. Et remou per dins. Per què? El compositor era creient, creia en aquest gran amor i bellesa, l’eternitat, i ho transmet a l’oient, que se sent ple de plenitud, felicitat. 

La clàssica vol despullar-se d’aquesta imatge tan formal, i crea rock-stars, fins i tot en l’àmbit de l’orgue. 
A mi m’encanta la novetat, actualitzar, modernitzar. L’orgue ha estat reclòs en ambients molt, molt, molt, conservadors. El lloc requereix dignitat, la catedral, l’església, però no impedeix l’actualització. Al cap i a la fi, els creients seguim Jesús, que va ser un innovador, un trencador.