Hi ha algú que busqui com fugir del sempitern festival eurovisiu dissabte vinent? La Fada Ignorant li ofereix una opció: a les deu de la nit pujarà a l’escenari Arturo Rodríguez, amb ‘Indomable’, proposta inclassificable i aires que arriben des del nord-oest de la Península. Per oxigenar-se

Amb aquesta sequera ja podem cantar allò de ‘Fai un sol do carallo’. 
Sí, oi? Una fita absoluta de la música gallega. No sé si les noves generacions coneixen Os Resentidos, però jo que soc mig gran ja, doncs sí. 

Una època daurada del rock gallec. 
Sí, una llegenda. O no, res de llegenda, que va ser veritat, aquella moguda al Vigo dels vuitanta, coincidint amb la madrilenya. Vigo va entrar en efervescència musical i fins als noranta tardans. Potser ara el relleu està a la Corunya, on jo visc. Encara que soc d’Ourense. 

Això: va deixar petja?
I tant! I no podem girar l’esquena a allò que va passar, a aquelles bandes. Es nota en noves bandes, que tanmateix tenen noves sonoritats, instruments adaptats als temps. Però sí, el llegat que van deixar és molt gran. 

Xoel López, Ivan Ferreiro, etcètera, una nova edat daurada?
Si no l’encertes, t’hi acostes. El panorama gallec artístic, no sols musical, també audiovisual, està en auge. Hi ha moltíssima oferta, molta cultura, bandes de primer nivell que passen per Galícia com a parada obligatòria. Hi ha un boom no sols de músiques gallegues, sinó de músiques que surten de Galícia. 

La diferència és...
Aquí sobra dir que tenim una cultura popular  pròpia, única, agermanada amb la portuguesa, a mig camí amb la de la resta de la Península, amb un vessant cap Astúries, una part celta... Però a banda hi ha el llegat aquest del rock i el punk del Vigo dels vuitanta. I les noves bandes beuen de la mateixa actitud i fonts. 

Vostè inclòs. 
D’aquí vinc. Aquest projecte, Indomable, neix després del meu pas previ per grups de metal, de punk, de rock. Però va arribar un moment en què ja vaig fer tot el que havia de fer en aquest circuit i sentia necessitat d’anar per nous camins. Una proposta diguem-ne folk, propera al pop, també a la música d’autor. Amb un rerefons molt acústic. Un experiment, una exploració. 

Fa esforç per explicar-se: cal posar etiquetes si al final tot es fusiona? 
Sí, no sé, deu ser una necessitat donada per la peresa mental. No sols en la música. Cal polaritzar fins i tot amb etiquetes. Es tracta d’arribar al contingut a través d’un conformisme còmode i barat, ser ràpids però superficials. Així es perden matisos. 

‘El eterno telonero’. No és cert, però ser-ho d'Ivan Ferreiro, canyella fina.  
Era el títol del segon àlbum. Un disc maleït perquè va sortir tres mesos abans de l’aturada Covid. Però en tot cas, homenatja el lluitador, el número dos, les medalles de plata, el fet de mantenir-se sense destacar. Que personalment valoro d’una altra manera, estem cansats dels hits que estan a la palestra un temps i després s’esfumen. Hi ha d’altres maneres de treballar, estar en segon pla però mantenir-se. Per a mi és un plus. 

Fer camí.  
Més important gaudir del camí que de la glòria. 

Segon cop a Andorra.  
Sí, la primera volta va ser molt guai: Toni [Fernández, de La Fada Ignorant] em va obrir les portes de casa seva, literalment. Andorra per a una proposta que ve de la Corunya no és una plaça fàcil, però des que vaig marxar aquell dia vaig tenir clar que volia tornar. I aprofito gira per Catalunya, València i Aragó. Molt content de tornar. 

Plaça difícil? Li discutiré: no ha sentit que “hay un gallego en la Luna”?
Va en el nostre ADN, sí. Som un poble històricament que ens hem mogut molt i sí, anem amb el cap ben alt pel món, pel treball, per l’emprenedoria, l’exploració. Som gent  amb força mental, crec jo, per afrontar reptes i obstacles. 

L’escoltarem... sense etiquetes. 
Sense prejudicis. Vinc amb guitarra i veu. Soc un cantautor? Prefereixo escapolir-me d’aquest estereotip.