“Cantar? Ho porto a les venes. És imperatiu per seguir respirant”

Wochenende. És a dir, cap de setmana, en alemany. Quin millor nom per a un cor que es troba, això, els caps de setmana? Set vocalistes sota la batuta de Milén Panayótov, “l’epicentre”, en diu la soprano Eva Bertrand

Concert dissabte, a les vuit del vespre, a l’església de Sant Julià. 
Ja en vam fer  un, al juny, a Sant Esteve d’Andorra la Vella. Amb participació també d’alumnes de cant de l’Institut de Música. Una iniciativa atractiva, vam pensar, perquè a les audicions de l’IM no hi poden participar cantants de fora del centre. 

Millor per a nosaltres, el públic. 
Sí, vam pensar a traslladar l’actuació a un lloc més proper al públic. A banda, diré que estem convençuts que les sales de concerts del país estan molt assignades, està molt cronificat assignar-les a l’ONCA o gent de fora del país inclús. 

Hi estic d’acord. 
Així que ara anirem a l’església de Sant Julià i Sant Germà i en el futur pensem en la Massana, etcètera. Havíem pensat estrenar-nos al santuari de Meritxell però no va coincidir bé. Ja ho farem. 

Dissabte, què escoltarem?
Peces d’estil romàntic, cançó italiana, cançó espanyola, temes de Verdi, de Mozart, una proposta lírica molt eclèctica. Hi haurà un tema també tradicional búlgar, un folklore molt interessant i que exigeix un exercici vocal diferent, desprèn una sonoritat molt diferent. 

Ja ens ve de gust.
També farem algun tema de pel·lícula, d’Avatar per exemple. I alguna sorpresa. Jo crec que serà molt xulo. Com que a nosaltres ens apassiona el cant... També interpretarem un Ave verum, que necessita un lirisme molt concret, és molt exigent, i una ària de El Príncep Igor, de Borodin.

Eclèctic, sí. 
I pensa que som una coral només de veus femenines, set dones. Ens pregunten quan deixarem entrar homes. De moment estem còmodes així. I no podem créixer, encara que ens agradaria poder-ho fer, perquè no trobem una sala on assajar. 

Com s’ho fan?
A casa, és una cosa molt domèstica en aquest sentit. No podem assumir el cost de llogar una sala. Així que a casa. I per això no podem posar-hi moltes veus o els veïns ens farien fora! Sort de la paciència que tenen, són molt bons veïns. 

Els caps de setmana: Wochenende. 
El nostre director, Milén Panayótov, té molta trajectòria al darrere i molta formació. Ha treballat amb moltes corals. S’ha adaptat al país i  tenia ganes de fer alguna cosa de qualitat. Fer quelcom de rutinari i mediocre no inspira. 

Naturalment. 
Però també va ser incentivat pels cantants. Ens hem anat ajuntant, cohesionant, i intentem seguir un bon ritme. Hi ha qui no és amateur, que ja té una tècnica, una preparació prèvia. Estem totes molt compromeses. Si no hi som totes, no assagem. 

Autoexigència.
Ens ajudem molt les unes a les altres. Per exemple si a alguna li costa d’aprendre un tema. És domèstic i proper, però exigent, sí. Hi posem dedicació. 

Vostè?
Vaig acabar la carrera superior de cant. Ho tenia com injectat a les venes que havia de cantar, és imperatiu per seguir respirant. Estudio sempre. Però dedicar-s’hi al país és molt difícil, no és un país abocat a la cultura malauradament. No tens gaires oportunitats. 

Per tant. 
Professionalment soc infermera, i aquest cor és una iniciativa que anem alimentant. És una via d’escapament. 

Qui canta, els seus mals espanta. 
No sé si espanta els mals, però sens dubte entra en una altra dimensió. Mireu, per exemple, quan vam estar confinats: la meva filla, que estudia piano, l’hem nodrit amb la disciplina, no va viure una pandèmia, estàvem tots a casa estudiant música. Que bé que en teníem temps! Sortíem del desgast psicològic.