Quaranta anys d’anècdotes no podien esvair-se sense ser explicades. I Tricicle no pot desaparèixer sense més. Sort que Sans ho ha vist clar i ha posat en marxa ‘Per fi sol!’. Recala demà al Centre de Congressos de la capital.

Millor sol que ben acompanyat?
Bé. S’estava molt bé treballant amb Tricicle, que teníem la pràctica adquirida de 40 anys. Però l’aventura de treballar en solitari té la seva gràcia, és clar. Fa una mica de vertigen: sol, una hora i mitja. Dona l’adrenalina que potser amb Tricicle ja havia baixat molt. Em dona marxa.

I comença en aquesta època tan estranya.
És el gran inconvenient, sí. Començar un projecte en un moment que tot està tan aturat és una.... és una... anava a dir merda, bé, un desastre.

Una merda, ja ho pot ben dir.
L’espectacle s’estava gestant just abans del confinament. A l’estiu el vaig reprendre. L’estrena va servir per veure que la gent mor de riure de principi a final. Ara és qüestió d’anar fent, però tot està tan aturat.... Amb aforaments reduïts...

Tan necessitats com estem de riure.
Ho noto. La gent en té moltes ganes. I això que és estrany veure el públic darrere la màscara. Però ens habituem a tot. La gent necessita riure, distreure’s... No sé a Andorra, però a Catalunya la cosa està tensa, molt tensa i complicada.

Li faran contínuament aquesta broma: com es va en monocicle?
Home! Doncs me l’esperava però encara no me l’havien fet. Quedes la primera classificada. Sí, sí, ja he passat a monocicle, que és més difícil conservar l’equilibri.

Tot s’aprèn.
Un cop decidit que ho deixàvem, tot i que el públic ens continuava seguint, vaig plantejar-me si  volia deixar els escenaris.

No volia deixar l’escenari però al ‘teaser’ diu que el teatre és “arribar-actuar-desmuntar-arribar-actuar...”
Sí, sí, però era més aviat aquella època en què vam començar a tenir èxit i no sabíem dir que no a tots els bolos que ens sortien. Vam arribar a comprometre’ns amb autèntiques barbaritats, actuant un dia rere l’altre a quilòmetres de distància.  

Sona cansat.
És el pitjor de la professió del teatre. Has de tenir molta vida interior per suportar-ho. Però la comunió amb el públic...

El públic els ho retreu pel carrer, que ho hagin deixat córrer?
Sí, hi ha gent que sí. Però puc dir que la pandèmia ens va interrompre, al Coliseum de Barcelona, a dues o tres setmanes d’acabar. Ens han quedat ganes de fer una darrera funció, un ximpún final. És probable que quan tornin les condicions òptimes la fem. També hem de buscar un lloc singular, en paral·lel amb l’ocasió.

‘Per fi sol!’ Què és?
Una enorme quantitat d’anècdotes que he anat reunint. Que són reals encara que semblin mentida. A vegades explicava als amics coses i rèiem tantíssim, que sovint pensava a fer-ne un espectacle.

I parla!
Sí, un altre repte. Al principi espanta memoritzar el text. Però cada cop m’hi sento millor. Així que qui vingui a veure mim s’equivoca perquè no paro de parlar.

Però hi ha treball físic.
Vinc del gest i m’és impossible prescindir-ne. No puc parar de moure’m i fer humor amb el cos, com tota la vida.

Explica anècdotes complicades, colonoscòpia inclosa: com ens agrada riure del mal aliè!
Penso que fa molt riure veure que a les persones diguem-ne públiques els passen les mateixes coses. A banda, tinc molt clar que per riure dels altres primer s’ha de saber riure d’un mateix, jo en soc el primer.

Va, últim repte,  d’aquests 40 anys triï un moment.
Potser la clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, amb aquella volta meravellosa a l’estadi. Cinc minuts que van condensar moltes coses. I pensar en els milions de persones que ens estaven veient!

Ah, doncs si tornen ja hi tenen el lloc. Que de públic per omplir no faltaria
Això sí!