Voluntària i auxiliar d’odontologia en una clínica dental. Durant la pandèmia va estar cuidant la gent gran al centre sociosanitari El Cedre. Aquesta tarda, ha organitzat una festa a la residència per homenatjar els integrants.

Ha preparat avui un homenatge a les persones grans del Cedre. Ho ha fet conjuntament amb alguna entitat?
No, no hi està involucrada cap associació. A mi sempre m’ha agradat molt ajudar els altres. Durant l’època del coronavirus, em vaig adonar que als centres sanitaris hi havia una manca d’informació molt important amb les persones ingressades. Així, em vaig oferir de voluntària per ajudar durant aquells primers mesos de pandèmia, i em van traslladar que necessitaven una persona a la residència El Cedre a Santa Coloma perquè informés els familiars! 
 
Amb una promesa... que ja està aquí!
Vaig acceptar la proposta, i a partir d’allà, m’encarregava d’efectuar videotrucades i mantenir les famílies en contacte amb els seus familiars. És cert que aquells dies van ser molt complicats per a la gent gran, perquè havia d’estar tancada en una habitació tot el dia. Els vaig prometre que quan aquesta situació acabés, organitzaria una festa amb ells.
 
En què consistirà la cerimònia?
He contactat amb una noia que canta d’aquí al Principat perquè faci una actuació per a tota la gent gran de la residència. No serà res gaire elaborat, simplement vindrà una cantant perquè els avis i àvies ballin i es distreguin una mica amb l’espectacle! Segur que hi haurà rialles i molta diversió, un aspecte que trobo molt necessari per a ells. La protagonista serà la Ishtar Ruiz! Una artista coneguda del país i que sempre està actuant per diferents hotels i locals d’Andorra.
 
Quines tasques va dur a terme al Cedre?
Com et deia, efectuava les trucades dels avis perquè es veiessin amb els seus familiars. La realitat és que la gent gran no entenia què estava passant en aquell moment. No sabien què era, ni com era, ni on estava aquell virus! Els ho tractàvem d’explicar cada dia, tant les infermeres com jo, però ells pensaven que les seves famílies els havien abandonat. Havia d’intentar animar-los perquè no decaiguessin! Quan la situació va millorar una mica, vaig fer la petició de poder-los baixar un a un perquè sortissin al jardí a veure una mica l’exterior. Per a aquestes persones, estar tancats allà va ser una experiència molt, molt dura.
 
Una situació incerta. 
La sensació que tenien és que es pensaven que els seus familiars els havien deixat tirats allà! Juntament amb l’equip del centre, els tractàvem d’explicar d’una manera simple i comprensiva que s’havia escapat un virus i que havien de romandre aquí. És veritat que quan trucàvem a les famílies per videoconferència s’animaven bastant, alguns més que d’altres, però va ser tot molt complex.
 
La solució? Buscar una distracció!
Es passaven tot el dia en una habitació i sense poder veure les cares dels seus familiars. Els veia cada dia com es desanimaven, més decaiguts i tristos. Vaig arribar a pensar que si no els matava el virus ho faria la tristor que portaven a dins! Sabia que els havia de mantenir ocupats. Per aquest motiu, si m’assabentava que a una senyora li agradava cosir, li portava tota les estovalles de casa perquè fes una activitat entretinguda.
 
Què li va semblar la feina del personal de la residència?
Honestament, em va meravellar el tracte tan bo que rebien els avis per part de les infermeres. Va ser un aspecte que em va sobtar perquè els cuidaven amb una gran estima! Malgrat la situació tan delicada, l’amor i el respecte amb el qual aquests professionals tractaven la gent gran em va commoure. 
 
Finalment, quina reflexió extreu del període de pandèmia?
Vaig aprendre que s’ha de valorar més el dia a dia i viure al màxim cada moment de les nostres vides. De fet, ara intento no pensar mai en el futur i centrar-me només a gaudir del present. Dels petits moments, com ara sortir a caminar!