Cathy O’Dowd (Sud-àfrica, 1968) dona el tret de sortida al nou Cicle de Cinema de Muntanya i Viatges (21 hores, Auditori Nacional). La primera dona a coronar l’Everest per les dues cares, el 1996. I no hi dona importància.

El va escalar perquè estava allà?
No, no. Ni tenia el somni de conquerir l’Everest. Però sí que volia fer una expedició a l’Himàlaia, que fa 30 anys era molt difícil. Només n’hi havia de privades o d’un país. Em va sorgir l’oportunitat, amb l’expedició del meu país.

Li van dir “Vine i escalem junts l’aresta Mazeno del Nanga Parbat. Serà divertit”. Com qui convida a un cafè.
    Sí, una mica va ser així. Es tracta més de l’expedició en si mateixa que de fer el cim. Si no hi arribes no és un fracàs.  Compta tota l’experiència. Es tracta d’intentar-ho sense una expectativa.

Lliçó per a la vida?
    Si no intentem coses, no sabem si podem fer-les o no. La vida és un procés d’explorar possibilitats, de descobrir oportunitats, d’arribar a llocs inesperats. Això és emocionant per a mi.

Digui el que digui, va ser la primera dona a arribar al cim per dues cares.
    Realment no és un rècord gaire important dins del món de l’alpinisme. Va ser més aviat una coincidència: que jo era allà. Però també ha estat útil per a la meva vida actual: soc conferenciant, faig xerrades motivacionals per a empreses multinacionals. Útil però no és el cim de la meva vida.

Home! Ara que les dones intentem demostrar que no tenim barreres...
    Sí, cada any hi ha més dones a les muntanyes, i és una bona cosa. Però es crida l’atenció de la premsa o les xarxes socials no sempre per les coses més difícils al món de l’alpinisme. Els reptes que atreuen l’atenció i els autèntics reptes no sempre coincideixen. Per als esportistes hi ha pressió per perseguir reptes mediàtics.

Els esportistes necessiten espònsors i els espònsors, visibilitat.
    És un cercle viciós. L’Everest és molt car, però no és la muntanya més difícil del món. Ara hi ha un enfocament exagerat cap als 8.000, per exemple. O a fer els set cims dels set continents. No són tan difícils. Hi ha centenars, milers, de muntanyes per fer i no són tan cares. El focus en l’Everest és exagerat.

I per què?
    No ho sabria dir, exactament. Perquè els éssers humans som gregaris i volem fer el mateix que la resta, suposo. Tothom vol fer allò que tothom fa. És més difícil trobar coses que no estan de moda.

Per exemple?
    He vist una travessa per la Patagònia d’un home sol, un belga, Sean Villanueva.

Vostè per què va començar a escalar?
    Era adolescent, feia senderisme i càmping. A la universitat vaig començar amb l’escalada en roca. No m’agraden els esports d’equip. L’escalada és molt personal i fa 30 anys no era gens competitiva, era una cosa hippie, contracultural. Vaig valorar la independència, la solitud o anar amb només dues o tres persones.

Canvia la percepció del món haver-lo vist des de 8.000 metres?
    No, crec que no. Per mi era una muntanya molt important, vaig aprendre molt, però era només una muntanya. No em va canviar la vida.

Li va obrir portes professionals?
    En realitat no gaires. Treballo amb empreses, ajudo a formar equips: com fer un projecte, com assolir reptes difícils, mantenir la motivació, superar l’estrès.

A mi em sona a ensenyaments d’una ascensió difícil.
    Però no hi ha res a saber per sobre de 8.000 metres que no puguis saber per sota. Les vistes són impressionants, això sí, però res més.

Ho deu trobar a faltar en aquest any que l’horitzó se’ns ha empetitit tant.
    Sí i no. Es van cancel·lar un parell d’expedicions, a Groenlàndia i a l’Antàrtida. Una llàstima, òbviament. Però també he descobert molts racons a prop de casa, dins d’Andorra. Muntanyes, valls. Faig esquí de muntanya, busco rutes noves; vaig fer barrancs a l’estiu... I estic explorant els llocs de l’Alt Urgell. Quanta naturalesa!