Portava quatre anys fent de dallaire ras, i la retirada del seu predecessor li ha donat l’oportunitat de posar-se en la pell del protagonista del ‘Ball de l’Ossa’. Amb el permís del plantígrad, és clar, i en la primera edició amb l’aval de la Unesco. 

No és el mateix una Ossa des de fora que des de dintre.
Viure-ho des de les bambolines és una experiència increïble, compartir un moment únic amb els companys. No deixa de ser un retorn als orígens, i de totes les actuacions de Carnaval 

Hi ha un càsting?
Més aviat per designació. El paper va passar de generació en generació, òbviament el candidat hi ha d’estar interessat i ha de tenir certes aptituds. Al final és la comissió de festes la que decideix de forma consensuada i segons el personal que hi ha disponible. Ho fan a partir d’experiències dels carnavals anteriors, ja es veu si un serveix o no per al càrrec.

No tothom serveix.
Probablement és el paper més complex del carnaval, requereix molta capacitat d’improvisació. La sàtira política és essencial i has d’anar interpretant a partir dels espectadors que distingeixes entre el públic, si hi ha un polític o algú que ha tingut cert protagonisme públic has d’aprofitar-ho per fer-lo entrar en joc. Tot això no està al guió, és clar. I l’essencial és que l’espectacle sigui dinàmic. Si no, estàs mort.

Quants anys dura, el càrrec? Un, com el de fallaire major?
El meu predecessor, Raül Fernández,  ho va fer durant quatre anys, si no recordo malament. No hi ha un termini establert, mentre el cos aguanti i vegi que cal deixar pas a les noves generacions. No sé quan passarà, el que sí que sé és que passarà.

El més difícil és improvisar suposo.
Hi ha escenes molt guionitzades. Per exemple l’entrada dels dallaires, la negociació amb el propietari del camp, l’arribada del manador i la cançó dels dallaires, la fregona que ens porta el berenar i per fi l’Ossa, atreta per l’olor del tiberi. Aquests són els moments clau, però entremig no se sap mai el que pot passar, aquí entra en joc el diguem-ne talent del cap de dallaires, que exerceix de mestre de cerimònies. Tot això fa que no hi hagi mai dues Osses iguals.

Cal ser una mica gracioset.
Graciós i també caure en gràcia, que no sempre és el mateix. L’espectador el que vol és riure i sobretot riure’s d’un mateix. Aquí rau el quid de la qüestió: tots hem d’acceptar que podem ser objecte de sàtira, i els polítics, els primers.

Hi ha un límit? Perquè els d’Encamp tenen (ben guanyada) fama de rústics, quan es posen a fer brometa.
La Comissió de festes té clar que la sàtira és innata al carnaval. Seria impossible una Ossa sense sàtira. Però sempre sense passar la línia de la falta de respecte, l’insult i, naturalment, injúries i calúmnies.

És que s’hi juguen que els persegueixen per la via penal.
És clar. Però és que nosaltres el que volem és ridiculitzar situacions quotidianes que tots els ciutadans ens trobem en el dia a dia, injustícies que la gent del poble no té l’oportunitat de denunciar, pel motiu que sigui. La nostra missió és donar-los veu, ser la cara visible del ciutadà que viu en carn pròpia les injustícies polítiques i econòmiques i ha de callar. 

És viable que hi hagi mai una cap de dallaires? Una dona, em refereixo.
No és inviable. Res ho és, i menys aquest any, que per fi hem aconseguit que les noies del poble s’animin a participar en els actes de carnaval. Al final tot és un procés. Si d’aquí a deu anys la cap de dallaires és una dona jo estaria encantat. Per a mi seria un pas endavant.

Alguna possibilitat que algun dia indultin l’Ossa? 
L’Ossa és la protagonista de la festa i ha de morir perquè matant-la, fent festa al voltant de la mort de la bèstia, exorcitzem els mals. Indultar-la trencaria la màgia de l’actuació. I mira que ens l’estimem molt, però és el que li toca.

Formar part del Patrimoni de la humanitat, fa vertigen?
Vertigen no, però indubtablement és un plus de responsabilitat. Hem de ser conscients que l’Ossa és un emblema del nostre poble, de la nostra cultura i de les nostres tradicions. Tot això, que nosaltres ja sabíem, ho ha reconegut ara la Unesco i per tant el que ens toca és mantenir-ho, passar-ho a les generacions següents i agrair la feinada que s’ha fet per arribar fins aquí. Hi ha hagut molta gent abans que nosaltres i els ho hem d’agrair.