Hi ha qui, malgrat ser adult, comença a sentir aquell nus a l’estómac que no sap explicar. O una tristesa difusa. O una tensió familiar que sembla repetida, cíclica, inevitable. No és casualitat: moltes ferides de la infància dormen en silenci fins que el Nadal, amb el seu pes simbòlic, les desperta.
El Nadal té una manera particular de fer-nos tornar a llocs interns que ja crèiem tancats. No només tornem a la casa familiar; tornem a la versió que érem quan hi vivíem. Aquell nen o nena que va créixer entre silencis, crítiques, absències o responsabilitats que no li corresponien. Encara que avui siguem adults funcionals, amb feina, parella o fills, hi ha parts de nosaltres que continuen responent als estímuls com si fóssim infants.
La memòria emocional no entén de calendaris. Entén d’olors, d’espais, de mirades. I el Nadal és, en essència, un gran escenari sensorial carregat de significats que van quedar gravats molt abans que poguéssim posar-hi paraules.
Hi ha persones que noten la regressió emocional de manera molt clara: dies abans del sopar familiar, ja senten la tensió al cos. Altres noten una melangia que no saben situar. Altres viuen la il·lusió amb una capa de culpa o de por. I altres directament evitarien tornar a casa, però no s’atreveixen a expressar-ho. Quan això passa, no és debilitat. És memòria.
Durant el Nadal, les dinàmiques familiars s’intensifiquen. Es reactiven rols familiars com si fossin guions escrits fa dècades. I encara que racionalment sàpigues que has canviat, que ets adult, que tens veu i criteri, emocionalment pots sentir-te atrapat: és el teu sistema límbic responent a un patró antic. Quan aquestes ferides s’activen, la resposta pot ser molt variada: irritabilitat, tristesa sobtada, un cansament inexplicable, mal de panxa, insomni, ganes d’evitar trobades o, paradoxalment, un esforç excessiu per complaure. També poden aparèixer pensaments automàtics que semblen no tenir relació amb el moment present: “sempre faig alguna cosa malament”, “no encaixo”, “soc un problema”, “hauria d’aguantar”... Són frases que tenen més a veure amb la nostra història que amb la situació actual. Les reaccions no són immaduresa. Són supervivència.
Sanar les ferides de la infància no significa transformar el Nadal en una festa perfecta, ni aconseguir que tothom canviï. Significa, sobretot, relacionar-nos-hi des d’un lloc més conscient. Sovint el primer pas és validar el que sentim: sí, és normal que et remogui. Sí, és coherent amb la teva història. Sí, tens dret a sentir-ho.
Tanmateix, és útil començar a explorar límits i crear nous rituals. No cal assistir a totes les trobades si això et sobrepassa. Pots marxar abans si el cos t’ho demana. Pots dir “no” a certs comentaris amb una frase clara i tranquil·la. Pots situar-te lluny de la persona que t’activa. També tens la llibertat d’acordar amb tu mateix una via d’escapament emocional si ho necessites.
El Nadal no té per què ser una rèplica del passat: pot ser un passeig solitari que et porti calma, un sopar amb amics que són família, una tarda de pel·lícula i manta. Pot esdevenir molt més ampli i més amable del que has conegut fins ara.
Potser aquest any, en comptes d’esforçar-te per complir, pots observar-te amb més tendresa. Veure què et passa, què s’activa, què necessites. I, si cal, buscar un espai terapèutic on posar paraules a tot això, sobretot si notes que cada Nadal repeteixes els mateixos patrons emocionals o de relació.
Les ferides de la infància no desapareixen pel simple pas del temps. Però sí que es transformen quan les mirem amb honestedat. El Nadal pot ser un recordatori que mereixes un espai on sentir-te segur, validat i respectat.
I potser, enmig de totes aquestes llums i ombres, descobreixes que sanar no és oblidar, sinó aprendre a caminar amb la memòria a la mà i la tendresa al cor, fins i tot en les nits més fredes del desembre.