Diari digital d'Andorra Bondia
L’antena dels Laboratoris Bell que va servir per descobrir el fons de radiació de microones.
 0
L’antena dels Laboratoris Bell que va servir per descobrir el fons de radiació de microones.

Coloms, microones i Big Bang


Escrit per: 
Joan-Marc Miralles / Foto: BonDia

Era una nit tranquil·la, el 20 de maig del 1964, amb un cel serè on brillaven els estels. Tot estava a punt per iniciar l’experiment a l’antena-botzina de 6 metres que els equips dels Laboratoris Bell havien instal·lat a Crawford Hill, Nova Jersey. Arno Penzias i Robert Wilson es disposaven a engegar l’equipament ultrasensible que volia revolucionar les telecomunicacions a nivell planetari. L’antena s’havia construït per detectar les transmissions de microones efectuades des de l’estació Goldstone al desert de Mojave i que rebotaven en el satèl·lit-globus ECHO 2 que la NASA havia llançat feia poc. Aquella nit, però, aquest no era l’objectiu.
Penzias i Wilson havien observat que si bé es detectaven les transmissions aquestes estaven immerses en un oceà de soroll. Per obtenir doncs una bona qualitat, s’havia d’eliminar tota la contaminació inútil. Aleshores, l’objectiu de la nit era caracteritzar les fonts de soroll que hi havia sense el senyal, per poder-les eliminar en el moment de les transmissions. Un cop engegada l’antena va anar movent-se lentament cobrint tot el cel i detectant tots els senyals en microones que vinguessin de l’espai. Una nit de feina i moltes dades acumulades, el sol s’aixecava i els dos científics marxaven a dormir.
La sorpresa va arribar a partir de l’endemà. Un cop eliminades les fonts més òbvies, com les estacions de ràdio i els radars, seguia quedant un soroll residual persistent. Un soroll 100 vegades més potent que el que ells esperaven. Un senyal que no venia de cap direcció en concret però que es detectava en totes les direccions, miressin cap on miressin en el cel amb una longitud d’ona de 7,35 cm. Podria ser una fallada de l’antena? Alguna cosa que se’ls hagués passat per alt? Van decidir anar a fer una ullada a l’interior de l’orella metàl·lica i quina va ser la sorpresa en trobar-hi uns coloms que n’havien fet la seva llar amb els seus nius i, també, el seu seguit de deposicions. Ja ho tenien, els coloms l’havien espifiat. Van fer fora els volàtils, van netejar-ho tot i van repetir l’experiment, aquest cop amb una xarxa protectora per evitar altres okupes amb plomes.
El resultat no va variar, el senyal seguia ben present, sense cap variació. El seu origen còsmic ja no feia dubte. Però quin? Penzias va contactar amb un amic seu, Bernard Burke, professor de física del MIT i pioner en la radioastronomia, a fi de demanar-li la seva opinió sobre l’origen del senyal. Per casualitat, Burke havia llegit feia poc un article encara no publicat que estava preparant un equip de la Universitat de Princeton conformat per Jim Peebles, Robert Dicke i David Wilkinson. En aquest teoritzaven que si l’Univers s’havia expandit a partir d’una singularitat inicial coneguda com a Big Bang, com va proposar Lemaitre als anys 20, el senyal d’aquesta explosió primigènia hauria de ser encara detectable avui en dia i hauria d’emplenar tot l’espai en totes les direccions de manera homogènia a una longitud d’ona d’exactament 7,35 cm, corresponent a una temperatura de la radiació de 3,5º Kelvin. Burke va identificar immediatament la descoberta de Penzias i Wilson, i va trucar a Dicke a Princeton.
Aquest va enviar d’immediat l’article a Penzias i Wilson, que en llegir-lo van invitar al seu torn Dicke, Peebles i Wilkinson als Laboratoris Bell per escoltar el senyal. No hi havia dubte, havien descobert el que buscaven, la prova indiscutible que el Big Bang era una realitat, el fons de radiació de microones, el residu fòssil de l’inici del nostre univers. Els dos equips van acordar col·laborar i van enviar 2 articles a l’Astrophysical Journal Letters. En el primer Dicke, Peebles, Wilkinson i P.G. Roll descrivien el fons de radiació de microones i la seva importància com a prova del Big Bang. En el segon Penzias i Wilson explicaven la detecció del senyal del fons de radiació de microones, prova irrefutable de la validesa de la teoria del Big Bang.
El 1978, Penzias i Wilson van guanyar el Premi Nobel per aquesta descoberta, i el 2019, Jim Peebles el va guanyar al seu torn per les seves contribucions teòriques a la cosmologia i a la teoria del Big Bang. Un reconeixement que no va arribar per Dicke i Wilkinson, que ens van deixar el 1997 i el 2002 respectivament. Quant als coloms de l’antena, ningú sap ben bé què els va passar...

 

 

Comentaris

Molt interesant

iinteresant i inquietant

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
Badbot Fields
If you see these fields, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic