Bas van den Eeckhout s’ha enfilat aquest estiu pels pics d’Andorra, en col·laboració amb la Fundació Marcel Chevalier, a la recerca d’una singularitat granítica, el gneis.

Gneis?
Antic granit deformat per una fortíssima pressió. El gneis a Andorra és un granit de 470 milions d’anys que es va deformar fa uns 300 milions d’anys. És una roca molt dura que es troba als cims més alts (per exemple, al voltant dels llacs de Juclar). No és estrany que la frontera d’Andorra i França estigui en el gneis d’aquesta regió: roca dura, cims alts, bon lloc per situar una frontera. 

Se les sabien totes, els avantpassats.
Només hi ha dos grans complexos gnèissics als Pirineus: el Canigou Caranca, a França, i Aston-Hospitalet, entre França i Andorra. El meu professor, Henk Zwart, va treballar a Andorra als anys cinquanta (quan Andorra només tenia camins de pols i el Pas de la Casa comptava cinc cases). Va fer un mapa del nord d’Andorra. El seu col·lega Jaap Hartevelt va fer un mapa del sud d’Andorra com a part del programa de la Universitat de Leiden per cartografiar tot el Pirineu central de Lys i Bossòst a Andorra. El 1981, quan jo estava interessat en els doms de gneis, Zwart em va dir que calia anar a Andorra... i això he fet, i encara hi continuo.  

Fins a aquest estiu. 
Des del 1982 fins al 1986 vaig passar cada estiu tres o quatre mesos al càmping Santa Creu de Canillo amb la meva dona i el meu fill gran. Cada dia anava a la Vall d’Incles, la Vall de Ransol o al Serrat. Al final de la carretera pugem per estudiar cada roca de cada muntanya (Vall del Riu, Pic Estanyo, Serrera, Cabaneta, França, etcètera). També vaig treballar a França des del refugi d’En Beys. Era difícil i dur, però jo era jove i fort i podia córrer a través d’aquestes muntanyes. En aquest temps vaig fondre completament un parell de jocs de botes caminant.

Les que haurà cremat amb el temps.
Va ser el 2006 quan vaig pensar que si ningú abordava les preguntes sense resposta de la meva tesi, havia de fer-ho jo mateix. Així que vaig tornar amb el meu fill més jove, al Comapedrosa, quan em vaig plantejar la idea d’estudiar les grans falles. Així que del 2007 al 2015 vaig treballar amb els meus fills i estudiants d’Utrecht, d’Ax les Thermes i Aston a la falla nord. 

Va trobar còmplices per aquí...
El 2011 Valentí Turu, de la Fundació Marcel Chevalier, em va convidar a fer un viatge a Andorra per veure els seus resultats de mapatge al sud del Coll d’Envalira. El 2019 vaig estar a punt per investigar la falla del sud i em vaig posar en contacte amb ell, ja que hi ha estudiants d’un grup de recerca de Barcelona, Pere Baró i Florentina Olm, amb dos professors de la Universitat d’Utrecht. Enguany també es va incorporar Aina Margalef. És divertit treballar en grup, ja que funciona més ràpid, dona millors discussions i resultats.

Tornant al gneis...
Fa 300 milions d’anys es va generar la serralada (com els Alps i els Pirineus i l’Himàlaia avui), l’anomenada orogènia varisca (o hercínica). A les roques dels Pirineus van passar dues coses destacables que estem tractant d’entendre: l’emplaçament dels doms tèrmics de gneissos i els mecanismes geotectònics que els van formar. 

...?
Si s’hagués perforat l’escorça d’Andorra en aquell moment, veuríem que les temperatures serien de 130 graus a dos quilòmetres de profunditat, i les roques estarien parcialment foses a 12 quilòmetres. Aquestes altes temperatures no s’ajusten als continents que col·lisionen (Alps, Himàlaia), però poden encaixar amb els continents (com ara a Grècia o la conca dels Carpats). En la meva tesi argumento que he trobat proves suficients per a aquest esdeveniment principal d’estirament relacionat amb la formació de la cúpula de gneis.

Potser no ho entenem tot, però ens resulta fascinant. 
Fer treball de camp geològic és una addicció... resoldre un puzle, molt complicat en l’escenari més bonic del món, les muntanyes andorranes.

Tant com investiguen i ens queda tant per saber...
El 1981 vaig visitar Groenlàndia i em vaig trobar amb les anomenades cúpules de gneis de mantell, estructures molt grans (de 10 a 30 quilòmetres de llarg) que encara són estructures incompreses a l’escorça de la terra.