‘El cazador de judíos’, novel·la amb què debuta Emanuel Cazaux. O, millor dit, primera que publica. No quedarà la cosa aquí, la segona està en marxa: relatarà el seu pas per la presó de la Comella

‘El cazador de judíos’.
És la primera que publico, sí. Però de fet havia començat amb una primera que va sorgir de la necessitat d’explicar-li al meu fill la meva història. Però encara no està llesta. Des de ben petit he escrit, he fet còmic, m’agradava també el dibuix i l’art... tot i que sempre de manera autodidacta. 

Alguna cosa l’empeny ara.
Sí, quan vaig saber que seria pare vaig sentir l’obligació d’escriure al meu fill, perquè passi el que passi sempre m’hi trobi, sàpiga de mi. Soc un immigrant, vaig venir des de l’Argentina, primer a Valladolid, Madrid, fins a arribar a Andorra, fa deu anys. Ho relato tot en clau de diguem-ne realisme màgic, que s’atansa a la meva personalitat. 

‘El cazador de judíos’ és ficció. 
Ha estat un repte, la veritat. De fet, vaig abandonar dos intents que no acabaven de quallar. Finalment, vaig trobar aquesta història, que va encaixar. Totes giraven al voltant de la història dels jueus i els nazis a l’Argentina dels anys cinquanta. 

Per què aquest interès?
Va marcar molt la història del meu país, en aquella època de Perón i Evita. És un moment molt rellevant. Però a banda, potser que té relació amb algú de la meva família, algú que no se sap ben bé si era un exnazi o un ciutadà alemany que va fugir de la guerra per trobar refugi al nord de l’Argentina. 

Aquells secrets de família...
Però no acabem de conèixer la història real, no sabem si va ser un nazi i es va canviar el cognom. A la família no se’n parla, l’àvia mai no en va parlar, de fet, ella portava els dos cognoms de la seva mare. 

Aleshores, què relata?
És el clàssic thriller, una història purament de ficció però encaixada en la realitat, amb personatges que tots coneixem, els Perón, Wiesenthal o Mengele, barrejats amb els inventats. Però la trama és pura ficció.   

Té en marxa la tercera. 
Basada en fets personals. Al principi de la pandèmia em van detenir en una causa que es deia operació Brocheta i m’acusaven de tràfic de drogues... tot per haver-me ajuntat amb gent que estava ficada en aquest tema. Per sort, van ser unes declaracions falses i finalment tot es va aclarir. 

No obstant això...
Sí, malgrat tot, vaig estar pres durant set mesos i tres setmanes, aquí, a Andorra. Vaig aprofitar el temps per escriure, precisament. Vaig treballar en aquesta novel·la que ara publico, l’estructura la vaig acabar mentre era a la presó. També vaig iniciar els estudis de Psicologia i al setembre començaré el tercer curs. 

Si més no...
Sí, vaig aprofitar el temps, tot i ser una experiència bastant forta: d’un dia per l’altre et veus privat de llibertat, i sense una raó exacta d’haver comès un delicte... és complicat de gestionar. 

Déu n’hi do.
Com es gestiona és, justament, el que aborda la novel·la que publicaré, espero, de cara a Sant Jordi de l’any vinent. Explicaré tot el que m’ha passat. Aquesta sí que serà una novel·la tota basada en fets reals, encara que alguns passatges els dramatitzo, per donar més profunditat a la història. 

Cap rancor?
Soc una persona amb la ment oberta, reflexiva i autocrítica. No marco els errors dels altres, perquè no  em fa créixer. Cap als funcionaris de la presó tinc agraïment, perquè em van tractar molt bé i segueixo relacionant-me amb molts d’ells. Miro les meves errades, el que em va conduir a aquella situació. 

...?
Si vaig consumir, que és una cosa que mai no vaig negar, i compartia amb una altra persona... la llei és la que és. 

Finalment va sortir. 
La investigació va avançar i tot va quedar aclarit. Em van donar la llibertat provisional inicialment i nou o deu mesos després ja tot va acabar. 

Per Sant Jordi 2026, diu.
Vaig optar per l’autoedició, que és una bona oportunitat per als escriptors novells. També espero, però, poder-la veure publicada en català, tot i que ja veieu que el parlo a poc a poc, pensant bé el que dic, em falta fluïdesa. Seria l’oportunitat de retribuir, humilment, l’oportunitat que Andorra m’ha donat de tenir una nova vida. 

Doncs jo escolto un bon català. 
Sí, perquè a la feina –soc monitor d’educació física– el parlo contínuament. La gent m’ajuda a millorar.