‘Johnny Comando y gorila’ va ser el formidable spin-off de 'Hazañas Bélicas', que per primera vegada es posava en mans de dos personatges fixos. Va néixer el 1958, al número 34 de la sèrie vermella, i el 18 de juny del 1971 se’n va publicar l’últim número: ‘El chino que regresó del frío’. 

Aquí em tenen, amb 15 anys i el carnet oficial de Comando Gorila. El número 49, que es diu rapidet: amb la firma autògrafa del jefe dels comandos, Edward Bogarde, i expedit el 30 de setembre del 1969. Difícil que hagin conegut un número més baix. No s’ho creuran, però entre els centenars, milers de papers, làmines, originals, volums, quaderns i altres andròmines de la meva col·lecció, aquesta és una de les joies indiscutibles. I per això el Museu del Còmic l’exhibeix en un lloc de privilegi. 

Això de Comando Gorila els sonarà a la majoria dels lectors a cosa del Plistocè. Si és que els sona, és clar. Però han de saber que per a la meva generació va ser gairebé la bíblia. Havíem arribat tard a la guerra de Corea, no diguem ja  a la II Guerra Mundial. I les aventures d’aquell tros d’home dibuixades per Alan Doyer sobre guions d’Eugenio Sotillos eren el més pròxim que mai estaríem de les selves de Birmània i de les illes del Pacífic. Com oblidar el mantra que el gran Gorila deixava anar quan volia impressionar el personal: “Para ser un comando no se puede ser lagartija”. Que no calia impressionar-nos: ja ho estàvem prou davant de les proeses portentoses d’aquest Samsó del segle XX transvestit de GI que el mateix era capaç de fer caure un avió japonès a cops de pedra o aturar una piconadora i llançar-la com si fos una pilota de beisbol que d’ensinistrar amorosament la puça Filomena. Perquè als anys 60 hi havia puces, tu.

La veritat és que res no presagiava que Johnny Comando y Gorila havia de ser el còmic que va marcar la meva adolescència. No havia sigut especialment aficionat a Hazañas Bélicas, el gran blockbuster de Toray als anys 50, amb aquella estupenda sèrie blava que dibuixava Boixcar. Però la cosa va canviar amb la sèrie vermella i la incorporació de Doyer i Sotillos, que van reorientar la franquícia, amb un dibuix més clar, sense els fons treballadíssims de Boixcar, i unes gotetes d’humor que el feien especialment atractiu per al públic juvenil. Fins aleshores eren aventures independents sense personatges fixos. Al número 34 debuten Johnny Comando i el seu adjunt, John T. Smith, àlies Gorila, amb tant d’èxit que s’hi quedaran. Amb un curiós efecte col·lateral: Gorila, com a bon secundari, s’acaba menjant el protagonisme de Jonny Comando i el guionista el fulmina amb l’expedient de fer-lo passar per la vicaria, així que l’home deixa l’exèrcit i se’n torna a casa amb la cua entre les cames, mentre que Gorila va fent la seva fins al número 126, quan la llanxa en què navega s’estavella i mor en algun lloc del Pacífic. 

O no ben bé. La pressió dels lectors  va obligar Toray a ressuscitar-lo amb un estratagema digna de Bourne: Gorila és rescatat de l’illa deserta on ha aconseguit refugiar-se i conduït de nou als EUA per recuperar la salut i la memòria, que havia perdut a causa del naufragi. Ja a casa llegeix un dia un exemplar de Hazañas Bélicas, s’enfurisma que l’hagin donat per mort i enregistra en unes cintes les seves aventures perquè Doyer i Sotillos recuperin la sèrie. La tercera i última etapa de Hazañas Bélicas, publicación para los jóvenes arrenca al número 161 i va tenir una llarga vida: l’últim número va ser el 328, El chino que regresó del frío, d’òbvies reminiscències a Le Carré, va sortir el 18 de juny del 1971 i naturalment el tenim al museu. Gorila, que havia començat deu anys abans com a humil sergent, acabarà la carrera a l’exèrcit ianqui amb el grau de capità. I mig segle després encara no he trobat millor companyia amb qui passar una tarda de dissabte. Potser el Trueno. No sé què en pensen vostès.