Carles Viarnès, músic experimental, actúa demà al Teatre Comunal de la capital, on presentarà el seu nou projecte ‘Post’. Els clàssics defineixen la seva música com a moderna i els moderns, com a clàssica, així que és la barreja perfecta!

Nou projecte! De què tracta?
Post està concebut directament des d’un espai de reflexió personal. Tot el que sentim a les notícies d’aquest món, d’aquest col·lapse, ens dona moltes pistes que ens indiquen que estem a les costures del sistema. Llavors, et vas preocupant.

I tant...
Vaig fer l’exercici de pensar, d’acord, i després del col·lapse, què passa amb la música? Tot i que no sabem de quina forma arribarà ni amb quina intensitat, però està clar que un dia o altre hi haurà un canvi de sistema.

I què passa amb la música?
Imagina’t que ens queda l’essència de la humanitat, si encara existeix... En fi, vaig compondre la música des d’aquest estat d’ànim. Hi ha diverses emocions, des de la nostàlgia pel món que hi havia fins a una mena d’esperança de poder crear un altre món millor.

Va haver de fer una reflexió introspectiva molt intensa, doncs.
Sí, però a nivell d’usuari, m’explico? No soc filòsof, ni molt menys. És el que em passava pel cap i per les emocions.

Com es tradueix a efectes compositius?
Vol dir cuidar una mica els detalls, fer una creació més conscient i plena dels tons. És un disc on hi ha una paleta de sons molt gran. El vaig gravar amb el Santi Careta dins una església, i jugo amb diferents instruments.

Amb quins?
Hi ha piano, orgue i sintetitzadors diversos. I, mentre componia el disc, m’adonava que de manera inconscient hi havia com tres rols diferents: l’orgue, que feia el paper del saber de la humanitat, del coneixement; el piano representava la bellesa, sempre associat a una cosa delicada, i, per últim, els sintetitzadors, que simbolitzen la tecnologia moderna i aquesta presa del digital i l’electrònic. 

Gairebé com una mescla del passat, el present i el futur.
Exacte, però hi ha vegades que es contaminen entre ells i es canvien els rols. Per exemple, en algun moment els sintetitzadors poden ser més contemplatius i l’orgue adopta el paper més tecnològic, ja que és un orgue que està controlat de manera digital. Se li’n diu hiperorgue.

Caram! Què és això?
És un instrument construït per l’Albert Blancafort, i forma part d’un projecte europeu molt gran. La idea és donar una altra vida a l’orgue més enllà de l’àmbit eclesiàstic. És un instrument igualment fet amb tubs, amb mòduls, però se li vam incorporar una targeta MIDI (Interfície Digital d’Instruments Digitals).

El van ‘electronitzar’!
Llavors pot fer unes textures i unes articulacions i unes velocitats que no estem acostumats a sentir en un orgue tradicional. Per entendre’ns, es controla com si fos un sintetitzador.

Com és, visualment, l’instrument?
T’has d’imaginar un aparell d’uns dos metres d’alçada d’on surten tots els tubs, que poden ser de fusta o de metall. De fet, a l’anterior projecte en portava un de cada, i els feia dialogar entre ells. Per a Post, en canvi, solament he fet servir el de fusta, que sona millor.

I com es va endinsar en la música?
De petit vaig estar a l’Escolania de Montserrat, i allà vaig conèixer tota la música del Renaixement i el Barroc. Després he sigut professor tota la meva vida, tant a la mateixa Escolania, que hi vaig estar vint anys, com al Conservatori d’Igualada, on estic ara.

Combina dues maneres de viure de la música.
Bé, la meva part de músic creatiu no em permet guanyar-me la vida. Faig una música més de nínxol, no tan popular com per guanyar-se la vida, i ho he de compaginar amb la docència, que estic encantat de fer-ho, no em queixo!

És a dir, ha tingut una formació, diguéssim, clàssica.
Sí, però el meu interès de seguida se’n va anar cap al jazz, el rock, i especialment per la música electrònica, que la tinc molt present. Tot i que segueixo escoltant moltíssima música clàssica.

Algun referent?
Johann Sebastian Bach, sens dubte. El que va venir després està bé, però no em commou tant com ell. Per a mi, no hi ha hagut res més gran que Bach, ja sigui a efectes tècnics, compositius, conceptuals. És d’una profunditat inabastable.