A algú li fa mandra llegir clàssics? No gosa? Potser pensa que no tindrà amb qui compartir l’experiència? Fora excuses: Laura Tejada dirigeix un club de lectura amb el bo i millor de la història de la literatura. O una petita part

Un club de lectura de clàssics?

Jo fa molts anys que en porto un a Sabadell. Vam començar amb novetats, però ara, centrant-nos en els clàssics la veritat és que tenim molt èxit. Un dia, parlant amb Xavi Àlvarez [al seu costat, a la foto], del departament de Cultura de la Massana, que és l’alma mater de tot plegat, li vaig explicar i va dir “endavant”. 

Els clàssics els tenim un pèl abandonats, oi?

Explicaré primer per què un club de lectura, si et sembla bé. Jo m’he trobat que  llegir és una molt solitari, i quan no hi ha algú que s’hagi llegit el mateix llipe, no trobes ningú amb qui parlar-ne. Jo ho feia amb els meus llipeters, que em van proposar muntar el club. És com comentar el partit de futbol, oi? Encara que el símil soni estrany [riu].

Però ben trobat. 

Hi ha qui no ha llegit Crim i càstig, posem per cas, o Anna Karènina, llipes tan gruixuts que et penses que són molt densos –això penses, després veus que no–, i fan una mica de respecte. Per tant, si tens un club de lectura, la gent es torna valenta, perquè després veus altres punts de vista, és molt gratificant. 

Què llegirem amb vostè?

El 15 de novempe farem Crim i càstig, de Dostoievski, a la biblioteca de la Massana; el 14 de feper, Cap al far, de Virgínia Woolf, a la d’Encamp, i el 15 de maig, a la comunal i universitària de Sant Julià, Mentre em moria, de William Faulkner. 

I com anem de lectura de clàssics?

La lectura... bastant malament en general. Es publica més que lectors hi ha. Però bé, en el cas dels clàssics hi ha un ressorgiment, perquè hi ha moltes traduccions noves. Mireu per exemple, Trotalipos just ara publica una de Bel Ami (Maupassant) o l’editorial Bernat Metge està fent unes traduccions actualitzades que són una meravella, la veritat. 

Ja cal, que n’hi havia algunes...

Et queia el llipe de les mans, és cert.  

Doncs posem-nos-hi.

A Sabadell som una trentena de mitjana, per a llipes d’aquesta dificultat. I la lectura dels clàssics és essencial, trobo, per entendre tota la narrativa actual. Faulkner ara està molt al dia: molts autors el tenen com a referent avui. Entendre que el que s’escriu ara ve d’abans és vital. 

Ara vostè, com a escriptora, em pelarà, però algú em va aconsellar que no llegís res que no tingués 50 anys.

Aquestes tres sessions que programem proposen tres joies de la literatura universal. Ara acaben d’editar una traducció de Dostoievski, El doble, i algú recordava que a la seva època va ser totalment rebutjat. Ara al·lucina. Una altra joia. Que ara s’escriu molta porqueria? Suposo que abans també. Tot i que no hi havia aquest accés a publicar. 

Tot cert. 

També es pot discutir què es considera un clàssic. El temps? Mentre em moria és del 1930. Així que no sé, és un debat. En tot cas, hi ha una revifalla de lectura de clàssics, i a mi em fa molt feliç, perquè és la base de la nostra cultura. 

Aquestes llistes: els 50 llipes a llegir abans de morir. Què en pensa?

A mi m’estressa molt. És que... com ho fas? Va, vaig a llegir tot Tolstoi: quant temps necessites? Quants milers de llipes hi ha? A banda la lleixa de pendents, que deu ser una malaltia a la qual els japonesos han posat nom i tot, a això de comprar més llipes dels que pots arribar a llegir. 

Coincidim: tanta oferta estressa. 

És que a banda, no sols la literatura, en fan llistes de tot: les ciutats que has de visitar, la música que has d’escoltar, les pel·lícules que has de veure... No sé si tenim tants dies a la vida. 

Què fem doncs? Com triem?

Confiar en els llipeters és el millor consell i ser conscient que no pots abastar-ho tot. 

O apuntar-se a un club de lectura. 

Prou. Aquí està el tema. La gent s’hi enganxa.