La contenció emocional no és quelcom negatiu. De fet, és una capacitat necessària, ja que ens permet regular les emocions, ajornar-les quan les circumstàncies no ens permeten atendre-les i continuar funcionant davant situacions complexes. El problema apareix quan aquest mecanisme, que hauria de ser puntual, es converteix en una forma habitual de relacionar-nos amb el nostre món intern. Quan això esdevé, deixem de gestionar les emocions i comencem a emmagatzemar-les.
Psicològicament, mantenir una contenció emocional perllongada implica un esforç constant. El cervell destina recursos a inhibir emocions, minimitzar preocupacions, evitar determinats pensaments o mantenir una aparença de normalitat. És una feina silenciosa que consumeix energia. Per això moltes persones que viuen en aquest estat expliquen que estan exhaustes sense entendre exactament per què. No és només cansament físic. És cansament emocional.
És l’esgotament que apareix quan, durant setmanes, mesos o fins i tot anys, hem estat intentant sostenir experiències internes que no han trobat un espai segur on ser expressades i elaborades. A més, quan contenim emocions durant molt de temps, sovint es produeix un fenomen subtil però important: la desconnexió emocional. La persona deixa de sentir algunes emocions desagradables, però també redueix el contacte amb altres experiències emocionals. Es torna més difícil identificar què necessita, què li fa mal o què li genera benestar. Algunes persones ho descriuen com sentir-se anestesiades. Altres expliquen que funcionen en “pilot automàtic”. No és que no sentin res: és que han hagut de reduir el contacte amb el que senten per poder continuar.
Aquesta desconnexió acostuma a anar acompanyada d’un discurs intern molt exigent: “has de ser fort”, “no és tan greu”, “hi ha gent que està pitjor”, “ara no toca…” Aquestes frases poden semblar motivadores, però sovint actuen com una forma d’invalidació emocional. Sense voler-ho, la persona acaba transmetent-se el missatge que les seves emocions són una molèstia que cal controlar, en lloc d’una informació valuosa que necessita ser escoltada. Però les emocions tenen una funció. La tristesa ens ajuda a processar pèrdues. La ràbia ens indica que s’ha traspassat un límit. La por ens alerta dels riscos. Quan intentem silenciar-les de manera sistemàtica, no desapareixen: queden pendents fins que arriba un moment en què el pes total es torna insostenible.
El sistema emocional fa temps que està saturat. Quan això succeeix poden aparèixer episodis de plor intens, irritabilitat, dificultats per concentrar-se, alteracions del son, sensació de bloqueig, ansietat o una profunda sensació d’esgotament. Algunes persones senten que han perdut el control. D’altres experimenten culpa per no poder continuar rendint al mateix nivell que abans. Però el col·lapse emocional rarament és una mostra de debilitat. Sovint és un mecanisme de protecció: la manera que té el cos i la ment de dir que els recursos disponibles ja no són suficients per sostenir tot allò que s’està carregant.
La salut emocional no consisteix a no trencar-se mai. Consisteix a reconèixer els límits abans d’arribar-hi, a donar espai al que sentim abans que el cos ens obligui a escoltar-ho, i a entendre que necessitar suport no és un signe de fragilitat, sinó una expressió de salut psicològica.
Recorda que la llibertat emocional no és absència de contenció, sinó poder triar quan contenim i quan deixem espai al que sentim.
