Conviure amb l’ansietat

Les exigències diàries, així com altres imposicions (externes o autoimposades) comporten grans nivells d’estrès i d’ansietat. Tanmateix, què entenem per ansietat? Per què apareix? Creu que fa molt de temps que l’ansietat conviu amb vostè?

L’ansietat és una activació que ens ha salvat la vida al llarg de la història, ja que gràcies a ella podem fer front a les demandes del medi de forma eficaç. La seva funció és totalment adaptativa, és una eina de supervivència que ens activa davant dels perills. La seva absència comportaria el risc de perdre la vida. Imagina els nostres avantpassats totalment relaxats davant de l’aparició d’un depredador?

Com funciona? L’activació succeeix a tres nivells: fisiològic, cognitiu i conductual. El nostre encèfal interpreta cognitivament un estímul potencialment perillós i reacciona físicament per oferir una resposta. La interacció d’aquests factors esdevé la sensació desagradable d’ansietat. Tanmateix, aquesta segueix un patró d’activació ràpid, un període de manteniment i un descens per si mateixa. Ella mateixa desapareix, ja que al cos només li interessa davant de situacions perilloses. És un mecanisme que permet anticipar-nos. Així doncs, tot i les manifestacions fisiològiques del cos (opressió, suor, palpitacions, tensió muscular, fatiga...) aquest en realitat està preparat per a la seva aparició, ja que és una resposta normal davant de situacions d’un perill real o imaginari. Cognitivament, sorgeix la por (a patir un infart, a perdre el control...) fet que genera angoixa, irritabilitat, irrealitat. És en aquest punt quan desitgem evitar l’ansietat, ens obsessionem i dificultem que aquesta desaparegui (contínuament estem en alerta procurant evitar qualsevol estímul ansiogen).

Com és l’ansietat quan esdevé un problema? Hi ha situacions que ens sobrepassen i que per tant el nostre cos no comprèn. En aquests casos es disparen ràpidament les sensacions i la por intensa que succeeixi quelcom dolent: apareix l’atac de pànic. L’angoixa viscuda en una determinada situació ens condiciona, ens deixa un aprenentatge. Es genera “por a la por”, por a la reproducció de la situació. En aquests casos els nostres esforços es destinen a l’evitació de l’atac de pànic, evitant conductes, símptomes i situacions vulnerables a la seva repetició. És important considerar que tant el pànic com l’ansietat no són permanents. Ambdós poden aparèixer una vegada a la vida i no reproduir-se novament o d’altra banda convertir-se en companys de vida si sempre centrem la nostra atenció a la seva prevenció. Els fem presents!

Com podem saber si es tracta d’ansietat o d’una altra malaltia? És habitual confondre el primer atac d’ansietat amb un infart cardiovascular o cerebral. La sensació és tan desagradable que podem arribar a pensar que ho estem patint. En tot cas, davant del dubte i desconeixement és important anar al metge, dur a terme un control i proves específiques per descartar altres patologies i poder iniciar psicoteràpia orientada a reduir, controlar la simptomatologia ansiosa i preveure recaigudes.

Com podem fer-li front? Primer de tot és important identificar-la i reconèixer els símptomes ansiògens. Cal considerar que l’atac de pànic experimentat és tan sols una exageració de l’afrontament de la situació estressant. No suposa un mal major. Les pors resultants entorn l’atac de pànic són una interpretació catastròfica dels símptomes i de la situació (por a patir un atac de cor, un ictus, o perdre el control...). Aquestes marxaran quan deixem de pensar en determinades situacions. Cal aprendre a conviure amb l’ansietat, no evitar-la! En cas de negar la seva aparició seria contraproduent (hem de recordar que actua com a alarma davant dels perills).

Per últim, hem de deixar de controlar totes les variables possibles de la vida, ja que no podem tenir el control absolut de tot allò que ens succeeix. Un elevat control dels fets, pensaments o sentiments augmenta la probabilitat de frustració i per tant reforçarà la creença desadaptativa d’anticipar per tal d’evitar reviure una altra situació similar. Així doncs, ens farà estar constantment en estat d’alerta i dificultarà que desaparegui. Tenim per tant el control de la seva aparició i manteniment? Potser som nosaltres qui no deixem que s’esvaeixi?