Amb altres companys de la Handbol School, Martí Aparicio correrà la Olympus Race en favor de l’Associació de Malalties Minoritàries d’Andorra

Ens ho va avançar el vostre entrenador, Edgar Serra. Esteu ja en marxa. 

Va sortir la idea de fer una cursa per passar l’estona. Però millor si, a banda, ho encabíem en algun projecte solidari. Així que vam pensar en l’Associació de Malalties Minoritàries. Com que és una carrera d’obstacles, tretze quilòmetres, vam creure que era oportú. És durilla. Ens estem preparant. 

Perquè sembla que queda temps, però està aquí, és a principis de juliol. 

Portem ja mes o mes i mig preparant-nos. Al gimnàs i sortint a córrer. Aquesta cursa és de treballar molt la força. Estem preparats ja, però no ens va malament una mica més. 

Tot i que sou esportistes ja ben entrenats. 

Fem handbol tots els del grup. Intentem compaginar l’entrenament al gimnàs amb l’esport nostre. La part de càrdio la fem ja a handbol, però la força no la treballem tant i per això hem afegit una hora més de gimnàs al dia. 

Preparats, llestos? 

Crec que anem bé. Si haguéssim de fer la cursa ara penso que ja podríem, però com més preparats, millor. 

No es tracta tant de competir i guanyar com de... 

Exactament. No anem a guanyar-la, ni a quedar en una bona posició. Simplement volem acabar-la, donar una imatge d’aquesta associació, fer veure que encara que algú pateixi alguna d’aquestes malalties minoritàries, pot practicar esport, fer el que vulgui, allò que es proposi. 

Algú de l’entitat correrà amb vosaltres.  

És així. Farem relleus i la gent d’AMMA correrà amb nosaltres. També hi ha algú que farà la cursa sencera. 

Vosaltres esteu habituats a donar-ho tot, però aquí haureu de regular el pas, oi? 

Però per a nosaltres és un gran plaer ajudar qui sigui. Jo crec que qui corri amb nosaltres serà bastant feliç. Encara que ens suposi un esforç més. 

Els valors de l’esport.  

El companyerisme és el més important, en el cas dels esports d’equip. Has de saber comunicar-te amb els companys. I sense parlar! Has de portar-te bé amb tothom. També amb el rival. L’has de respectar. 

Tots aquests crits racistes als estadis de futbol. Què en penses? 

Home, molt malament! És una cosa que la societat hauria de tenir ja molt superada, de saber que tots som iguals, encara que ens distingim pel color de pell o pel que sigui. 

Ho has viscut mai? O en l’handbol no és freqüent? 

No, no, jo no personalment. L’handbol és un esport on es respecta molt tothom. També per part del públic. Però anant a veure algun partit de futbol sí que ho he vist. Què et provoca? Doncs et fa enfadar, oi? Et preguntes com pot ser que aquesta gent es comporti així, digui aquestes coses a algú que està practicant esport. 

Tu com a esportista... 

Vaig començar a fer handbol quan tenia set anys, amb el meu germà. Ara en tinc quinze. Vaig trobar que era el meu esport, encara que l’he compaginat amb el tennis o el pàdel. Ser professional algun dia? Tant de bo, la veritat, però és difícil, sopetot a Andorra, on és minoritari. Però de moment simplement practico perquè m’agrada. 

En temes solidaris...

Fem coses a la Handbol School. Aquest és el projecte més gran. M’agrada participar en aquests projectes que aporten i fan feliç molta gent. De moment no he parlat molt amb la gent de l’Associació, però segur que es fa algun dinar i ens enriquirem els uns als altres.