Quina aventura li espera a tan curta edat: Martí Tomàs Rubio marxarà el curs vinent per estudiar dansa al Conservatori de París. Un xic espantat, és clar, i infinitament il·lusionat. I agraït sobretot a la seva mentora, Aurélie Volage

Comencem amb felicitacions. 
Em van agafar al Conservatori Nacional de Dansa de París, tot i que també m’he presentat a l’Òpera de París. 

Molts nervis? Molt de patiment?
Estava bastant nerviós, sí, sobretot l’última setmana abans de l’audició. Pensava molt en les rectificacions que em feia la professora, en les equivocacions, sobretot els últims dies. M’estressava, m’enfadava amb mi mateix... fins i tot algun dia no hi volia anar perquè pensava que no me’n sortiria. 

Estaves ben equivocat. 
Ja em diu la mare que m’he tornat molt meticulós i perfeccionista i com que no em sortia perfecte... Però finalment, fent la prova, és cert que vaig fer algun error. Però just aleshores, veient que ja m’havia equivocat, em vaig relaxar. I crec que va sortir tot ja millor. 

En què consistia la prova?
Una classe de ballet amb un professor del conservatori i quatre jutges: la directora del Conservatori i ballarins professionals. Després ens anaven cridant, si havíem passat, per a una segona prova, que era una variació lliure o de repertori. 

I tu?
Una lliure, que puc escollir música i fer allò que m’agrada més i que em fa sentir més còmode. 

Emocionat perquè arribi setembre?
Estic content, però sé que serà complicat perquè estaré tot sol. 

Ets molt molt jovenet. 
Tretze anys. Catorze al juliol. 

Valent. 
Però finalment, al ballet, com més jove comences millor, així que m’hauré d’acostumar a estar sol. 

I com vas començar al ballet?
Tenia una professora de gimnàstica que veia que feia molts esports però no durava gaire en cap... era com una mica antisistema, jo. Molt nerviós també. Em va aconsellar, com que em veia elàstic, que provés amb la dansa. Així que em vaig apuntar a l’escola Líquid Dansa. 

I?
En principi no m’implicava gaire, ho reconec. Tenia sis anys i mig. Però als vuit ja vaig veure que cada cop m’agradava més i que m’hi volia dedicar de ple.  Vaig començar a treballar més a classe, a concentrar-me més i a donar el màxim. 

Es pot explicar amb paraules què t’anava enganxant?
És dura i sempre t’estan criticant coses injustes, com el físic. Però el que estirava de mi era que estàs en un món molt estricte tècnicament però on després hi ha la música i tu i ningú més: pots fer el que vulguis, expressar el que vulguis. És el millor moment, ballar a l’escenari. 

El teu recorregut?
Vaig començar amb l’Aurélie Volage a Líquid Dansa i després vaig fer més classes, cada dia. També els dissabtes a l’Associació Jove Ballet d’Andorra. Treballava tota la setmana, menys diumenge.

Després, concursos. 
Em vaig presentar a l’Òpera de París en dues ocasions i a Montecarlo. També he participat en concursos. Dels més importants, el de Neumasa, a Nimes, on vaig quedar segon i vaig rebre una estada d’una setmana a l’escola de l’Òpera de París, al juliol. També he competit al YAGP per a joves ballarins, a Barcelona. 

I no ho enumerem tot. 
Exacte. A Barcelona no vaig tenir cap premi però vaig rebre tres estades a les escoles Alberta Ballet School, Rock School for Dance Education i Royal Ballet School of Antwerp, a Bèlgica. Però no hi podré anar: tot això és molt car. 

Calen ajuts. 
No em puc queixar, ja vaig rebre una beca del Govern d’Andorra. Però entenc que totes aquestes estades no les puc aprofitar perquè no arriba per a tot. 

Com veus el teu futur? 
Ballant a París, a l’Òpera Garnier. Però reconec que és un somni i la de ballarí és una carrera imprevisible: un dia estàs bé però pots patir una lesió... Però de moment, pas a pas, entrar al conservatori em farà estar més a prop del meu somni.

Es diu que costa d’arrossegar els nens cap al ballet.  Què en penses?
És cert. A mi fins i tot a l’escola em tractaven d’homosexual per fer ballet. T’ho pots creure?! Però que et tractin del que vulguin perquè tu fas el que vols fer. 

Et veiem ‘curtit’ per ser tan jove.  
Ja veus: si no reps per una cosa, reps per una altra. 

No caldria.  
El món és així. Però saps? Costa ser noi i voler fer ballet. Però trobo més preocupant que el mateix ballet no recolzi els nois: busques material, vestuari, sabatilles, i per a les noies hi ha peces, talles i colors a patades. Però per a mi, costa de trobar i és molt més car. Per què?