En aquest panorama de galeries desaparegudes en combat, hi queden les irreductibles, a l’estil de l’aldea gal·la. Art al Set en forma part i en aquest exercici de resistència continua programant periòdicament. Ara li toca el torn a Cristina Babiloni, amb ‘Fish Mentality’. Fins al 31 de novembre. Passin i vegin

‘Fish Mentality’: el que pensen els peixets? 
Sí, sí, la mentalitat del peix, oi? Bàsicament és una exposició per fer un homenatge a la figura del peix, un símbol connectat a l’aigua, que és l’origen de la vida, responsable de tots els ecosistemes. Però la mostra té un altre discurs: he fet peixos en diferents suports que recorden també el test de Rorschach que utilitzem en casos clínics. 

Perquè vostè, que no ho hem dit, és psicòloga. 
Sí. Utilitzem aquesta tècnica projectiva per facilitar una introspecció inconscient. D’alguna manera l’exposició també engloba aquesta idea de consciència, responsabilitat mediambiental que tenim tots com a individus. Però també com a part d’una comunitat. 

Tot ens afecta a tots.  
Aquesta és la idea. Tots tenim una part de responsabilitat i tot allò que fem afecta la resta de la comunitat. 

L’ecosistema mediterrani ens l’hem carregat.  
I l’aigua és la base de tots els ecosistemes. Pots pensar per què porto peixos a Andorra? Doncs recordem que la neu és aigua, també. L’aigua es troba a tots els estrats i en tots ells dona vida. Per això el peix, trobo, és el símbol més universal de la vida, trobo jo. 

Ben vist.  
Som part de la natura, part d’un tot. I  Fish Mentality parla d’això. També de la nostra memòria, la de cadascun. 

Es diu que la memòria dels peixets és curta. La nostra és més bona? 
Finalment, la memòria, en no ser llarga, també té aquest efecte sorpresa. Que és el que busco també amb la mostra. Penso que no és un tipus d’instal·lació que sigui habitual trobar-se’l. Té l’arpillera, l’obra digital i l’obra escultòrica. Cadascuna representa els diferents canals de l’aigua. També recordo el mite de la Medusa, que transformava en pedra els homes, i les cisternes romanes. Amb això vull representar l’aigua subterrània. 

Entesos.  
La projecció en vídeo es referiria més aviat als litorals i l’escultura representaria l’ecosistema submarí. 

Amb molt de color. Normal, pensem, quan es parla del mar, especialment del Mediterrani i la seva llum.  
Per a mi el color és vital, m’agrada treballar amb la gamma cromàtica, els equilibris, els pesos de color i volum: la meva obra és molt matèrica. Sigui en paper o sobre metacrilat, incorpora material de reciclatge. En aquesta ocasió he volgut apostar molt pel color. Cert que hi ha peces amb colors més marronosos, però n’hi ha de molt acolorides. 

Aprofitant que és psicòloga: l’art es presenta sovint com una activitat terapèutica. Ho és? 
Realment té un efecte, oi? La pintura, com qualsevol altra expressió artística, canalitza les emocions. Remou. També el color ens afecta. Jo tot plegat també ho aprofito en l’obra, sí, m’agrada explorar què pot influir en les emocions de l’espectador. Busco una experiència immersiva en l’obra, i el color ajuda.

Per desestressar-nos, per apaivagar el mal rollo diari? 
Pintar, expressar, per a mi també és com una manera de meditar. El procés creatiu et treu del temps i l’espai, et descontextualitza. També, penso, l’espectador reprodueix l’experiència, en contemplar un quadre, en escoltar música, en veure una pel·lícula. Tot ajuda a la introspecció. M’interessa molt l’impacte que el meu treball té en qui el contempla, què el mou, què en pensa. M’interessa el feedback. 

Una recerca psicològica, en fa.  
Bé, sí, per què no? M’inspira molt el que pensa la gent, em resulta curiós. 

I què li diuen? 
Que és una pintura relaxant, que convida a la pau, que és liviana.