Cristian Moral: “Fa ràbia treballar perquè un altre es faci ric, prefereixo investigar”

Nascut a Andorra el 1986. Forma part d’aquest talent que marxa per formar-se i es queda fora. L’han nomenat adjunt a la direcció en l’àrea d’acreditacions internacionals de l’Escola Superior d’Enginyeria Informàtica, a la Politècnica de Madrid. 

El felicitem.
Vaig estudiar al Lycée, i en acabar tenia clar que volia continuar a Espanya, perquè culturalment m’és més proper, entre altres raons. Tot i que vaig fer un curs a l’UdA, finalment vaig venir a Madrid, a la Universidad Politécnica, que en enginyeries és la puntera. 

A Madrid es va treure el títol.
Sí, d’enginyer en informàtica, el 2011. Vaig fer estades internacionals: a Torí amb una beca Erasmus; el final de carrera a Londres, entre altres coses. I en acabar tenia dubtes si decantar-me cap a la docència o l’empresa. 

I?
A la docència universitària em va semblar complicat d’accedir-hi, així que vaig començar a treballar, a Deloitte i Everis, però en poc temps em vaig adonar que no m’agradava, així que em vaig llençar a pel títol de doctorat. 

Què no li agradava?
Explicant-ho de forma planera, em feia ràbia invertir tantes hores perquè una altra persona es fes rica. M’agrada més dedicar el temps a ajudar, a aportar coses... i la feina que hi havia en informàtica a Madrid era molta consultoria, per a banca o indústria, però són temes poc interessants, sense recerca, no em motivava massa. 

Entenc.
Em vaig plantejar si volia estar-me 25 o 35 anys fent això. I no. No m’hi vaig veure. 

Però és un àmbit on es guanyen bons calerons, oi? Banca!
Sí, molts, molts, molts més calés que a la universitat pública. Però jo valoro viure bé, sí, però sobretot valoro treballar per viure, no viure per treballar. Sí, guanyava molt: vaig entrar guanyant tant en l’empresa privada com ara a la universitat, on ja porto set anys. 

Però...
Vull sentir que avanço personalment. I era jove, podia provar i rectificar. 

Graó a graó ha anat progressant. 
Vaig començar a fer recerca en temes de realitat virtual i vaig aconseguir una beca doctorat. Després tenia el repte d’entrar com a professor, que no és fàcil perquè no surten moltes places a la universitat, però vaig tenir sort, primer com a ajudant, per ficar el cap. 

Fa pocs dies, dèiem, va prendre possessió d’un càrrec directiu. 
He anat a poc a poc. Primer com a ajudant de la sotsdirectora de qualitat de la meva escola, l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Informàtics, que s’ha focalitzat molt en el tema de les acreditacions internacionals com a element de qualitat: sempre som la més valorada en el nostre camp a Espanya.

Acreditacions internacionals?
És com un segell de qualitat. Per exemple ara treballem amb l’acreditació Abet, que l’atorga una organització americana sense ànim de lucre. Determina si una titulació té la qualitat per equiparar-se  a les americanes. Un procés de mesos i molt exigent i exhaustiu. 

L’objectiu?
Tenim un segell, una distinció: destaquem i el currículum del professional té un plus, igual que per als alumnes és interessant perquè a Estats Units els reconeixen la titulació automàticament. 

El ficaré en un compromís: l’UdA ho té complicat per entrar en rànquings internacionals. Com ho veu?
Puntualitzaré que fa anys que soc fora i no estic al dia, però en principi el problema de l’UdA per competir internacionalment és que no té una pota d’investigació forta. És el que més avaluen els rànquings: la capacitat d’una universitat per fer transferència de coneixement. 

La dimensió també penalitza, oi?
És molt petita i és fer una comparativa amb la Complutense, que té 300 carreres i 80.000 alumnes: ja és més gran que tot Andorra. És David contra Goliat.