A Cristina Núria li van diagnosticar esclerosi múltiple fa més de dues dècades. Li va posar impediments, és cert, però no la va aturar mai. Que no li treguin un bon cafè, ni una llarga xerrada. Per la resta, “ànims, calma i el temps dirà”

Ioga, pilates, ‘fisio’, tallers cognitius. Un no parar la seva activitat.
Tinc una mobilitat força reduïda: camino però no més de cent metres i necessito l’ajuda del meu home. Llegeixo, parloteo... m’encanta xerrar, i el cafè: soc tan cafetera! L’activitat física, l’activitat de tota mena, és el més important. Potser soc dependent, però intento ser molt independent.

Ja la veiem.
Hem de fer exercici dins de les nostres possibilitats. Superar-nos: si avui fem cinc, que demà siguin sis. L’exercici va bé per a tot, em genera endorfines, la droga de la felicitat. En aquests tallers de Trana i Crèdit Andorrà jo estic encantada de la vida.

Recollim el guant.  
Jo li diria a tothom que tingui calma, força i ànims i que després el temps dirà. Tant a qui li diagnostiquen una malaltia com la meva, que cada cop n’hi ha més i entre gent més jove, com a qui no. El futur és incert, i amb la Covid més encara.

Sí, bon consell.
No m’agrada la gent que es queixa tot el sant dia. Cadascú porta a sobre els seus problemes, jo les he passat també de tots colors, però no podem quedar-nos amb això, ni amagadets a casa. Jo, com dic, soc dependent, però vull ser autosuficient: a casa només demano que tot estigui a la vista, a mà i en el meu ordre.

Podem preguntar quan li van diagnosticar la malaltia?
Tenia 28 anys. Ara en tinc 52. Ja tenia la meva primera filla i vaig preguntar dues coses: si podria tenir més fills i si podria conduir, i em van dir que sí a totes dues coses. Ara ja no condueixo, però els fills estan criats i fantàstics. Mai no han vist la seva mare tot el dia al llit, per molt cansada que em sentís. La fatiga és com una cosina germana que porto arreu amb mi.

Va ser un cop terrible.
No sabria ni com explicar-ho. En el moment del diagnòstic (esclerosi múltiple secundària progressiva) em vaig quedar gelada. Després vaig visitar set neuròlegs més per confirmar el diagnòstic. Al final em coneixia totes les proves de memòria.

És una malaltia que comença a tenir visibilitat, però potser encara la desconeixem molt?
Crec que és desconeguda, malgrat que hi ha cada cop més afectats malauradament. Una altra cosa és que no es digui: potser hi ha qui té por que s’assabentin a la feina i es pensin que haurà d’agafar moltes baixes... Però cada cop se’n parla més.

Una malaltia amb moltes cares.
Pot atacar tant a nivell cognitiu com físicament, a nivell motor, o als braços. Per això cal un equip multidisciplinari per al tractament. Jo segueixo la medicina tradicional, sens dubte, perquè no hi ha una altra, que no ens enganyin; però també m’ajuda l’acupuntura.

I ser molt activa.
Ajuda molt anar a tallers com aquests de ioga, relaxació i estimulació cognitiva. A la gent li pot semblar un rollo fer aquests jocs de paraules, però no: estan bé, són distrets i ajuden a concentrar l’atenció, la visió, a focalitzar, a treballar la memòria.

També hi ha la part social...
Sí, és molt important, jo aconsello a tothom que no es quedi tancat a casa, que parli. Home, no dic que fem cuchipandis però ens hem de relacionar. Ni que sigui xerrar per telèfon, com jo, tan xerraire... El telèfon ens ha salvat a molts.

Ara la punyetera Covid ha complicat la vida, com a mínim.
Els fem amb totes les mesures, és clar, i en grupets molt reduïts, que som persones de risc. Però hem de ser actius dins de les nostres possibilitats, insisteixo.... Mira, no vegis com vaig ser de feliç el primer dia que, després del confinament, vaig poder sortir a fer un cafè al carrer per primer cop.  Era la glòria!

Li he de dir que l’entrevista no reflecteix ni de lluny el que vostè transmet: acabo la conversa amb un somriure.
Ben fet! Hem de somriure al màxim. Encara que els somriures vagin tapats.ue no li treguin un bon cafè, ni una llarga xerrada. Per la resta, “ànims, calma i el temps dirà”