Cristina Segura: “No puc explicar per què els pares obliden com eren d’adolescents”

‘Coach’ i responsable tècnica del departament de Joventut del Comú d’Encamp. Aconsella com connectar amb els més joves. Una escolta molt activa és l’actitud més important. Després, empatitzar. Sense cedir en tot, és clar:

És tan complicat parlar amb adolescents?
A mi no m’ho sembla. Sí crec, però, que els adults no escoltem en general. És una època en què s’estan identificant, s’estan buscant, estan molt perduts, i sovint no els escoltem, sinó que els aconsellem, els manem... 

Si tots hem passat per aquí, com és que després se’ns oblida?
Jo crec que succeeix sobretot als pares i mares. El meu avantatge és que no soc mare. Quan parlo amb amigues i els recordo què fèiem a l’època, flipen. Aleshores és curiós que no se’n recordin, no s’identifiquin i no empatitzin amb els joves. 

Amnèsia selectiva?
Posen unes expectatives en els joves que per a ells són difícils d’entendre... perquè tenen trenta anys menys de vida. 

Insisteixo: no recordem com érem de nens? D’adolescents?
A mi també em xoca, tot i que m’hi dedico. Em sorprèn. Es dona molt, ja dic, entre qui té fills. Suposo que hi ha una explicació científica que no soc capaç d’elaborar i en general empatitzen molt poc: no comparteixen com eren de joves obertament amb els fills... es presenten amb un perfeccionisme que no és real. 

Va, confesso: jo amb quinze anys m’amagava a les escales amb les amigues per fumar. I vostè?
Imagína’t! Sí, veus? Tothom hi hem passat i entenc que els pares ara estiguin preocupats. Però sovint si prestes molta atenció al discurs d’un adolescent veus què t’està dient que sigui veritat o no. Es necessita una escolta activa que, la veritat, no la practiquem en general, amb res. Parlem més del que escoltem. 

Servidora, la primera. Incorregible. 
En general, sí. Estem molt poc educats en intel·ligència emocional. Captem molt poc la comunicació no verbal. Els xavals no diferencien les emocions i nosaltres no les distingim perquè no els escoltem bé, no estem prou pendents de les seves emocions. Ens limitem a dir “ja l’hi he explicat, ja l’hi he dit”. Tens l’obligació de dir-l’hi i d’assegurar-te que ho ha entès. 

Un exemple. 
El matxaques perquè estudiï però no t’interesses per saber en quina matèria se sent més còmode, per exemple. No pots dir-li “ves a l’habitació i estudia”, has de saber què et vol transmetre. 

No cal disciplina, rigor, esforç? 
Una cosa és la sobreprotecció i una altra, que ens costa molt transmetre’ls valors, perquè tenen molta informació, es relacionen d’una manera virtual que ens costa d’entendre i així, viuen dues realitats: la que tots coneixem i la seva, virtual, que per a ells també és real i que és on creen referents molt potents. 

Ens hi perdem. 
Com que ens va molt gran, acabem escoltant-los molt poc. Els adolescents tenen un món propi perquè estan descobrint qui són i qui volen ser. Necessiten comparar-se, identificar-se. Van provant: un dia volen jugar a futbol i l’altre, a rugbi. 

Què fem?
Escoltar-los d’una manera molt pacient i activa. Però vigilem, que  no dic que s’hagi de cedir amb tot, eh!

Hi torno: per què oblidem com érem?
No soc científica, no ho puc explicar perquè tampoc no ho entenc, però com a coach i com a tècnica de joventut molt de temps crec que quan ens convertim en pares s’esborra aquella experiència en temes com per exemple la sexualitat.  

És a dir, que les seves xerrades són més aviat perquè els pares n’aprenguin. 
És molt dur connectar amb els pares i mares. Però si ho planteges així doncs ja no venen. Els dius “que tu no te’n recordes com eres?” i et responen “però aquí no estem parlant de mi, sinó del meu fill”. I au!

En temps de pandèmia, als xavals els titllem d’irresponsables.  
Gestiono diversos grups i puc assegurar que tenen un comportament exemplar.