Hores esteses, torns rotatius, manca d’un descans adequat, presa de decisions transcendentals, exposició continua a situacions estressants, ambient carregat de pressió constant per a brindar una atenció de qualitat... Tendim a creure que, donada la dedicació i la passió del personal sanitari, aquests queden exempts de ser susceptibles al cansament físic o emocional. Com si de superherois es tractessin, tenim la percepció errònia que els professionals de la salut són invulnerables i que, per tant, poden sostenir qualsevol càrrega de feina degut a la seva vocació i entrenament. No obstant això, la realitat és que també són éssers humans amb els seus límits tant físics com emocionals.

L’evidència clínica manifesta que un dels sectors amb més sobrecàrrega, esgotament físic i mental és l’àmbit sanitari. Doncs, el personal sanitari afronta situacions emocionalment intenses i sovint traumàtiques. Per exemple, la pèrdua de vides, la gestió d’emergències mèdiques crítiques, la presa de decisions significatives o la comunicació de males notícies. Aquests professionals desenvolupen un paper essencial en el benestar de la societat però, és freqüent que, immersos en la dedicació cap als altres, descuidin la seva pròpia salut física i mental arribant a desenvolupar un burnout (síndrome d’estar cremat) o altres alteracions anímiques.

Qui té cura dels que cuiden? Resulta una paradoxa creure que aquells que es dediquen i es comprometen amb la millora de la salut i del benestar dels altres, pugin arribar a descuidar la seva pròpia salut, fins i tot arribant a negar qualsevol mena d’ajuda. I doncs, per què manifesten reticència a demanar ajuda per a cuidar-se? En primer lloc, a escala global, ens trobem en una cultura que fomenta l’autonomia i la fortalesa emocional. Es considera que demanar ajuda pot resultar una feblesa o fins i tot, una falta de competència. D’altra banda, existeix un estigma associat amb la salut mental en molts entorns professionals, inclòs el sector de la salut. Els treballadors poden témer ser jutjats o estigmatitzats pels seus companys o superiors si expressen les seves dificultats emocionals. Tanmateix, alguns treballadors poden no ser plenament conscients de la magnitud del seu esgotament o poden minimitzar el seu propi patiment emocional, la qual cosa dificulta reconèixer la necessitat d’ajuda.

Tot i que el treball del personal sanitari és essencial, la realitat diària que experimenten és complexa i, sovint desafiant. La càrrega de treball és intensa i prioritzen la cura dels altres sobre la cura personal fins al punt de creure que no tenen temps per a buscar ajuda o que el seu benestar és menys important que el benestar dels seus pacients. A més, en general, els professionals de la salut sovint tenen un fort sentit de responsabilitat i dedicació cap als seus pacients el qual comporta descurar les seves pròpies necessitats a fi de complir amb les seves responsabilitats laborals.

Com podem aconseguir que els que ens cuiden també prioritzin el seu benestar? En primer lloc, com a societat, cal fomentar una cultura que promogui l’autocura en qualsevol entorn laboral, el que implica desestigmatitzar la salut mental a través de recursos accessibles i polítiques empresarials que prioritzin la salut mental dels seus treballadors, implementant tant programes de suport que conscienciïn de la importància de tenir cura d’un mateix com la creació d’entorns de treball que fomentin el reconeixement, secundin activament el benestar emocional, ofereixin recursos adequats i promoguin l’equilibri entre el treball i la vida personal. Invertir a tenir cura del personal sanitari és una inversió en la salut de tota la societat.

Per acabar, a nivell individual, cal modificar aquelles creences errònies que condueixen a creure que l’autocura és quelcom egoista o innecessària. Tenir cura dels altres és un acte d’amor i de responsabilitat, però també esdevé desafiant i esgotador quan ens oblidem de nosaltres mateixos. Prioritzar l’autocura implementant pràctiques i estratègies com: establir límits, prioritzar el descans, buscar suport emocional... és essencial per a fer front als desafiaments inherents que emergeixen d’estar atenent els altres.
El cuidador no ha d’oblidar que ell mateix també té el dret de cuidar-se per tal de poder cuidar dels altres!