Hi haurà actes a dojo pel Dia de la Dona, però aquest convindria subratllar-se’l a l’agenda en vermell, el recital ‘Survivantes’, dissabte (20 hores) a la sala del Complex encampadà, amb Astrid Cathala

Què és ‘Survivantes’?
Podríem definir l’espectacle com una posada en veu i en música d’escrits de dones resistents, supervivents de la Shoah. Dones com Charlotte Delbo, Simone Veil, Marceline Loridan-Ivens o Hannah Arendt. També algun petit passatge d’Anna Frank. La proposta de posar en valor aquestes veus s’emmarca tant en el Dia de la dona com en el 80è aniversari de l’Alliberament. 

Text i música. 
Fa anys que treballo amb un compositor, Gil Angelo Gazzoli, que crea música però també atmosferes sonores, ambients, cosa que fa extremadament bé. Des de L’Estive, de la qual soc artista associada, em van proposar fer aquest espectacle, que donaria continuïtat a la feina anterior, amb dones amateur. Em vaig llançar al repte. 

Per què amb no professionals? 
Perquè com a artista associada tinc la missió de treballar a prop de la població. També és cert que m’agrada molt i vaig pensar que seria una llàstima no continuar enguany. 

I? 
Les que veureu dissabte han mantingut la distància i la sensibilitat. Els textos aborden temes extremadament delicats i cal evitar els clixés: no es pot ser massa solemne, ni massa dramàtics...  cal trobar el to, el sentiment, que permet fer sentir els textos de manera que sigui l’espectador qui els interpreti. Nosaltres només som el mitjà. Això és molt difícil de fer. Ja ens direu. 

Textos durs, imaginem? 
Tampoc no tant. Els fets són abominables, insostenibles, però trobem la poesia lluminosa de Delbo, per exemple. En tots els casos la potència està en la supervivència, el compromís, l’amor a la vida. Nosaltres, al seu costat ens empetitim. 

Sortirem amb cert optimisme? 
Amb una consciència encara més aguda del valor de la vida, que està en les petites coses i on cada segon és preciós. Crec que això és el que ens transmeten principalment. 

Difícil no caure en el dogmatisme, que, no sé si coincidirà, però és on fracassen moltes obres actuals? 
Sí, és difícil, és un repte. Personalment, he intentat treballar com en un quadre, com en un collage: amb fragments, i això evita una escenografia que podria resultar moralista, agressiva, perquè permet a l’espectador passejar pel quadre com li plau. De totes maneres, el que expliquen és abominable, això és una evidència. Això mateix ja per se impedeix cap dogmatisme. 

L’Alliberament, les democràcies, els drets de les dones... Hi ha perill de desfer camí? L’actualitat...
Ah, sí, sí, fa molta por. Uns -ismes que fan bastanta por, és cert. Quan entres en els escrits d’aquestes dones, veus que mai no s’ha de perdre de vista el dret a la revolta, a la resistència. Cal dir no. Hi ha altres eleccions. 

Aquestes dones potser ens alerten de no caure en la irracionalitat, perquè ja hem vist què passa. 
Exactament, això m’ho ha fet pensar Hannah Arendt. Diu coses que hauríem d’aprendre tots a l’escola: quan parla de la tirania, de la manera com a vegades es glorifica el mal, que ens indica que no reflexionar és perillós. 

El teatre té opció d’influir? 
L’espectacle en viu és encara el lloc de la humanitat, un mirall de la humanitat, un testimoni. I això vol dir per exposar les nostres llums i la nostra foscor. Es pren consciència de la negror, dels dimonis, dels que no som massa conscients, i així estem condemnats a repetir la història eternament. 

Siguem ‘soroptimistes’. 
Sí, sí. És un club molt actiu a tota França, i no sols de lluita feminista, perquè la lluita pels drets de les dones és també la lluita pels drets dels homes. 

Per a vostè representa el debut a Andorra. Benvinguda i sort.  
Efectivament. Havia visitat el país, però mai professionalment, i ara és possible, amb aquesta col·laboració amb l’Estive.