De causa en causa

No ha fet un pas al costat, com està de moda de dir, sinó un pas cap al sud. L’activista i secretari general del SAT s’ha jubilat després de més de quatre dècades de combat que li han costat ser una ‘persona marcada’.

“El Willy és una de les persones més honestes que hem tingut al país, un home que ha lluitat pels drets de tothom desinteressadament, o millor dit, a costa de sortir perdent molt sovint.” Aquesta és la imatge que deixa Guillem Fornieles (Badalona, 1956) en la retina d’algú que el coneix des de fa més de quatre dècades. Sindicalista de llarg recorregut, acaba de jubilar-se i emprendre el vol com les aus a l’hivern, cap al sud, després de dedicar tants anys i tanta energia “a una tasca tan ingrata i amb resultats tan minsos”, reconeix la mateixa veu. Com a agent del servei de circulació de la capital, apunta algú altre, se’l trobarà a faltar per Meritxell, “perquè sempre es va esforçar a ajudar, a fer un cop de mà al ciutadà” més que centrar-se a renyar i sancionar com marquen els estereotips. Així que al vessant de lluitador els amics –més o menys propers– el dibuixen com una persona “entranyable, amb una gran dimensió humana”. 

Fornieles, fill d’immigrants espanyols arribats al país en l’allau dels seixanta, es va implicar en la formació del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT) des dels orígens, el 1988, aquell moment difícil perquè les formacions sindicals estaven prohibides però propici perquè ni l’Espanya de Felipe González ni la França de François Mitterrand –hi confiaven– haguessin permès una repressió contundent. Amb tot, la situació era tan tensa que durant anys l’adreça postal del sindicat era a un domicili particular. 

Una altra qüestió és la factura personal que hagi pagat Fornieles –i d’altres, és clar–. En una ocasió la part contractant que diria Marx (Groucho) va demanar consell: “si l’agafo no es dedicarà a fer política, oi?”. Per descomptat que no, a la “política” no es dedicaria, li van assegurar a l’empresari dubitatiu amb rotundidat i gran sentit de la ironia. “Una altra cosa és que no li vaig dir que era un sindicalista de cap a peus” i aixecaria la veu pels drets dels companys. Cosa que, efectivament, es va dedicar a fer en cos i ànima. No és estrany per tant que la seva trajectòria laboral fos d’allò més diversa. Del sector de la construcció a pistes i de pistes al comerç. Afortunadament per a ell, el 2004 va guanyar un edicte que posaria fi a l’erràtic periple de la persona marcada. “És molt difícil arriscar-se a fer sindicalisme a Andorra, amb aquesta massa fluctuant de treballadors”, reflexiona alguna de les persones que l’han acompanyat en l’esforç. “És un combatent nat i que mai no ha canviat de camisa”, recalca.

Això, la rectitud, la plena confiança que es podia dipositar en ell, que fos “molt quadrat” en la feina i en la lluita, seriós, mesurat i correcte, és el que li destaquen els companys de batalla. 

De batalles n’ha viscut unes quantes. Les primeres (això ho ha relatat en primera persona en alguna entrevista anterior) les va emprendre a la moguda Barcelona dels setanta. Hi va arribar amb la intenció d’estudiar Periodisme després de passar per les aules de l’Institut Espanyol (hi va coincidir amb Jaume Bartumeu) però es va quedar en això, en la intenció, perquè  de seguida es va embarcar en l’acció. És clar que hi arribava amb un pòsit: les històries i converses que havia conegut de boca dels exiliats aplegats a l’entorn del desaparegut hotel Mirador. 

Abans d’abraçar la branca sindical, havia passat per l’Associació de Residents d’Andorra, molt ideologitzada, i el Centre Cultural, també combatiu. I així, de causa en causa (també va estar vinculat als Verds, amb combats com el del forn incinerador, o manifestant-se rere una careta de Marc Forné contra els paradisos fiscals) ha anat travessant les dècades.