Ens podem pensar molt innovadors, però només cal pensar què feien les àvies, quan llençar el menjar era pecat. Kattia Juárez, enginyera agrícola i experta en sostenibilitat, dirigirà dos tallers en el marc de La Massana Fogons

Les mares sempre han acabat el que hi havia al plat, per no llençar. 
La veritat és que abans érem més sostenibles. Les generacions d’abans s’ocupaven molt més d’optimitzar els recursos. D’una au en treien molta cosa: brou, proteïna, reconvertien el que sobrava en croquetes...

Nyam!
Després va arribar una època en què estava de moda als restaurants dir que tot ho feien amb producte fresc i es va devaluar el concepte d’aprofitament. No es volia pagar en un restaurant per unes croquetes fetes amb sobrant.

Que primmirats.  
Avui es torna a pensar en circular. La Massana ha de ser epicentre de la gastronomia sostenible, del canvi de mentalitat, d’actitud. Quan parlem d’aprofitament, no sols ens referim a l’última molla al plat, sinó també energètic, a les cuines. 

Per exemple?
Si has de bullir uns cigrons, mira d’aprofitar l’energia, tan cara com està, i congeles o fas diferents plats: un hummus, uns cigrons amb costella, una amanida... Igual un pollastre o el porc: per què no fer després una lasanya?

M’està entrant gana. 
Parlem també d’aprofitar el producte de proximitat, que no ho fem. Una manera de dinamitzar l’economia local i de reduir la petja de carboni, els gasos d’efecte hivernacle. 

Entesos.
També hem d’aprofitar fruita i verdura de temporada. Volem alvocat quan no  es produeix a prop. O síndria quan no toca. Hem de pensar què ens dona la terra en cada moment. 

Totalment lògic. 
Volem formar la població, començant per les escoles: ja en tenim converses. 

Parlava d’alvocats. Mengem per modes... i perquè queda ‘cuqui’.
Sí, està de moda, és un  superaliment per les propietats que té. Des dels greixos fins a la cremositat, que permet substituir una mantega, o donar consistència a un gaspatxo. I és cuqui, sí, però també té un gran sabor. Al meu país, jo soc d'El Salvador, consumim molt alvocat, produït a casa. 

S’arrenquen oliveres per plantar alvocat. Molt sostenible no sona. 
Cert, sí, i al meu país es van substituir cafetars, que és el conreu nacional, i l’alvocat no és sostenible. No necessita gaire manteniment i la demanda és enorme: per a produir un sol alvocat calen 250 litres d’aigua. 

Uf!
Vam fer una barbacoa a La Massana Fogons i la gent deia que la carn no és sostenible. No direm que siguis vegetarià, però sí que incrementis el consum de plantes i que redueixis el consum de carn, però la consumida, que sigui local. 

Per dir-nos això cal una enginyera?
Soc assessora de sostenibilitat, directora de sostenibilitat d’una empresa i de la Federació Internacional de Motociclisme. Crec que avui en dia la gent està molt ben informada i no, no li cal un grau d’Enginyeria per adonar-se de la situació en què estem. Tinc una visió més holística de la situació, això sí, i puc veure on treballar. A la Massana s’està treballant molt bé la gastronomia com a part d’un pla de turisme sostenible. 

Tornem al principi: les àvies deien que hauries d’haver viscut la guerra. 
Hem de recuperar la manera de consumir que teníem abans, quan anaves a buscar el litre de llet amb l’ampolla i es reomplia, o l’oli. El plàstic ha solucionat molts aspectes de la vida, però el mal ús, la mala deposició, l’excés, ha contaminat moltíssim. La innovació sovint no és crear de nou, també és rescatar pràctiques. 

I no comprar per llençar, tant que ens queixem de com va tot de car. 
Anem a comprar amb la llista feta, amb els menús pensats. Portem a casa molt més del que consumim, es calcula que llencem una tercera part del que hem comprat: de cent euros, en llences trenta. No veus els bitllets a les escombraries, però allí estan.