De creativitat ingovernable

Guaita quina ironia: s’imaginen que Mark Twain fos la causa d’una vocació literària estroncada? Pitjor encara, que fos l’entrebanc a l’afició lectora d’algú? David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970) confessa que de ben jovenet se li va entravessar el narrador de Missouri. Bé, que aixequi la primera pedra el lector que no tingui una d’aquestes per explicar. Sobretot aquells que procedeixen d’una educació on la lectura era qüestió de colzes. Va resultar només una pedreta en el camí i de seguida l’avui prolífic escriptor –li havia costat treure els originals del calaix, però ara la maquinària sembla engreixada– va descobrir els autors que l’encarrilarien definitivament, els potents narradors del boom hispanoamericà dels seixanta cap aquí. “Potser abans hi havia hagut algun Conan Doyle, algun Poe o Asimov, però de seguida vaig entrar, i a bon ritme, a les lectures diguem per a adults”, recorda. Però el hard core eren els Vargas Llosa, García Márquez i companyia, sobretot la companyia: en Cortázar, i tota aquella màgica etapa, centraria el doctorat, fet a Cambridge. 

A Gálvez el van –per així dir-ho– arrencar de la sorra mediterrània a edat molt primerenca: tres anys devia tenir quan la família es traslladava a Andorra, quan a la mare li van oferir un lloc de feina com a secretària de Francesc Badia. “Tinc arrels mediterrànies, és clar, fins i tot algun mariner podia haver-hi entre els avantpassats, però jo em considero pirinenc per damunt de tot”, especifica. A la localitat del Garraf es va instal·lar durant l’etapa universitària, “i és clar que el mar és un referent”, en el record i en allò que escriu, “però més aviat diria que els records d’infantesa són tots d’Escaldes”, dels anys que va passar pel sistema educatiu espanyol, de l’escola a Andorra la Vella a l’institut d’Aixovall. Seria una formació fonamentalment en castellà, igual que la seva base de lectures. La literatura anglesa és l’altra pota de la seva formació, amb una llicenciatura. Al català hi arribaria de manera autodidàctica, “així que el cànon en lletres catalanes em queda una mica lluny”. 

A Gálvez, adverteixen els bons amics, no se’l pot conèixer bé des de la distància: té una personalitat forta, molt assertiva, que pot frenar en sec qui s’hi atansa. Però en la distància curta és, més que un catxondo, un foteta que descodifica la realitat amb mordacitat. 

Aquesta mateixa incomprensió es pot traslladar a la seva narrativa. Hi ha aquell imaginari fosc, un pel truculent quan li agafa per aventures com endinsar-se en la ment d’un assassí en sèrie. “Però això és una lectura només parcial del meu treball, perquè tinc llibres que no tenen gens de tètric”, adverteix, contraposant Res no és real a Cartes mortes. Aquesta negror “és un vessant més, perquè no m’agrada centrar-me en gèneres, ni en tons, ni en estils ni en res”, sinó apostar per una creació ingovernable. Que engega amb qualsevol espurna: també la de l’encàrrec, per què no? En aquesta línia s’inscriuen col·laboracions com la que li van proposar –ara ja fa més d’un lustre, com passa el temps– Hysteriofunk: junts van donar llum al llibre-disc Forma, que ha tingut un camí de tornada, ja saben, en Arnes, amb la banda musicant aquest grapat de contes (aquests sí tenyits de fosc). “Jo no he patit mai un bloqueig, ni tinc aquella concepció romàntica del procés d’escriptura: m’ho passo bé, flueix, perquè tinc multitud d’interessos; i quan no, tiro de tècnica”, confessa. És que Gálvez, diuen els seus, és un home de molta capacitat per treure suc a detalls minsos, d’extreure’n variacions d’un tema com el millor compositor. 

I quan no escriu? Esbufega sobre la bici mentre parla de llibres. Qualsevol lloc és bo per a la tertúlia. Els professionals que corrin.