Belinda Cannone és novel·lista, assagista i professora de literatura comparada, doctora per la Universitat de Borgonya. Divendres parlarà a Andorra sobre el moviment #MeToo

El moviment #MeToo no ha estat flor d’un dia.
No, ha suposat una transformació de la consciència de la dona. El que ha quedat és que la dona s’ha atorgat l’autorització per reconèixer-se víctima d’agressió. Una agressió que va de l’assetjament i la violació al comportament al carrer, etcètera. Les dones han pres consciència que tenen el dret de sentir-se segures arreu. 

Com si se’n pogués dubtar. 
Els homes han descobert com és viure en la por d’una dona. Ah! És això ser una dona i anar pel carrer, o al metro! No és sols, per tant, la reivindicació femenina, sinó la presa de consciència masculina. 

La major part d’ells o encara una de petita? Perquè alguns semblen atrinxerar-se, sentir-se atacats. 
Hi ha un problema més antic que el #MeToo, que no deixa de ser un moviment del 2018. Abans ja s’havia produït una inflexió en el feminisme, lamentable en opinió meva, dirigit a posicionar les dones contra els homes. 

Vol dir?
No tot el feminisme, però sí una certa tendència del feminisme, on l’home es presenta com a l’enemic: a França algú va dir que tres quartes parts dels homes són violadors. 

Home...
Evidentment, quan es manifesta aquest discurs, és posar-se en peu de guerra. Ara sorgeix aquest moviment masculinista que pren cada cop més importància i que per a mi no és la conseqüència del #MeToo, sinó d’aquest feminisme en concret, que presenta totes les dones com a víctimes i tots els homes com a agressors. El masculinisme també està lligat a qüestions polítiques més genèriques, és cert, a un moment en què els populismes d’extrema dreta guanyen poder... aquests moviments que tradicionalment exalten el poder viril. Però el camí ha estat parcialment preparat per aquest feminisme victimista, penso jo. 

I figures com Giselle Pélicot?
Van ser les feministes que van fer canviar la llei i decretar que la violació és un crim ja als anys setanta, a França. Elles ja deien que calia que la vergonya canviés de camp. Giselle Pélicot jo diria que ha encarnat aquesta màxima. Ella ha reforçat aquest moviment, l’ha il·lustrat, ha demostrat que existia. Però si ella hagués sentit que la vergonya estava en el seu camp, mai no hauria fet el pas. Ella prova que el moviment ja estava en marxa en la societat. 

S’han de tenir uns enormes ovaris per fer això, o per denunciar un alt càrrec policial...
Per descomptat. El feminisme no ha acabat la seva tasca ni de lluny, encara cal molta lluita. Des de fa molt de temps hi ha diversos feminismes. El 2010 vaig publicar La tentation de Pénélope, que vaig ampliar el 2019, on defenso que el feminisme no ha de ser victimista. És una mala manera de combatre. Necessitem un feminisme alegre, combatiu, que reclama drets, que reclama la igualtat de fet. 

En contraposició a...
Un tipus de feminisme que es queixa tot el temps. El meu feminisme potser és generacional, crec que era més sa: es volia la igualtat efectiva, però no estàvem buscant la guerra entre sexes. És un gran error en una guerra perdrem, els homes són més forts per fer la guerra. Millor explicar-los que ells tenen tant interès com nosaltres en la igualtat. 

Amb alguns costa.  
Però en tota relació, la que sigui, és millor tenir iguals. 

En discrepo, a alguns ja els està bé tenir dones de fer feines gratis i esclaves sexuals. Estan còmodes.
Per a un home normalment constituït és més interessant tenir una companya a casa, una igual, enriqueix la relació. També una dona que és mestra del seu desig. Crec que és més agradable que tenir al costat una dona limitada i deprimida. 

No tothom és tan madur. 
Per això cal continuar el combat feminista. La qüestió real és com lluitem. Nosaltres, les dones, volem absolutament la igualtat, però hem de decidir amb quines armes lluitem. 

Ens diuen: “i ara què voleu, si ja ho teniu tot conquerit?” Com responem, sent una fal·làcia?
No, és clar que no som iguals. No mentre la càrrega domèstica, la cura d’infants, estigui principalment en mans de les dones... Poseu guarderies a les empreses, dispositius per ajudar en la cura dels infants i serà un pas de gegant. 

Però no canviarà el rerefons: la idea que els nens són cosa nostra. 
No es pot obligar l’home a preocupar-se dels infants si ell no se’n vol ocupar, oi? Si no té disposició. 

El debat és llarg. 
I està inacabat, efectivament.