És dens i extens l’argumentari de Montserrat Fonts sobre ‘Les matemàtiques de les emocions’. Xerrada avui, 19 hores, a la biblioteca escaldenca

Les matemàtiques de les emocions?
Es coneix molt poc l’aspecte emocional de les persones, en general, fins i tot ha estat una mica tabú. En tot cas, no eren importants, per exemple, en el curs d’una malaltia. 

En canvi vostè pensa que...
Vaig viure una experiència propera a la mort, i en aquell moment vaig descobrir que som temps-espai. Vaig descobrir també que som pura emoció i les emocions són matemàtica pura. És la conclusió a la qual he arribat després de molts anys investigant. Ha estat gràcies a l’àmbit antroposòfic, que és el que m’ha donat més respostes sobre què m’havia passat. 

Buscava respostes, diu.
Sempre vaig saber que allò que m’havia passat era per alguna raó. Ho havia d’investigar i Les matemàtiques de les emocions és el resultat de la recerca. 

Ens ho voldrà explicar?
Va ser l’11 de novembre del 1988. I fixeu-vos que vaig trigar molt, molt, de temps a parlar-ne. Havia de donar a llum el meu primer fill. Per cesària. Tot va passar i vaig sentir que el petit estava bé, que estava sa. Però després vaig sentir ja uns cops a la cara, vaig sentir el tub a la boca, veia les coses que m’envoltaven, però d’una manera imprecisa...

Alguna cosa s’havia torçat. 
Vaig veure aquell punt de llum, una veu que no era masculina ni femenina, i quan vaig voler allargar la mà vaig adonar-me que no tenia cos físic, així que em vaig espantar. Però m’acompanyava una presència tan espectacularment preciosa... Vaig sentir un amor incondicional, una pau...

Caram!
Però va aparèixer la meva voluntat. Vaig veure moltes coses. A mi mateixa en altres vides, aquella dona que se n’anava.  Em vaig veure el cor. 

I després?
Jo tenia vint-i-quatre anys i ara en tinc, cinquanta-nou. La primera vegada que ho vaig explicar públicament va ser l’octubre passat en una entrevista que em va fer la doctora Luján Comas. No sé si la coneixeu. 

No, mil perdons. 
No passa res. En tot cas, jo no en parlava perquè la gent pensaria què diu aquesta boja. És tan difícil d’explicar. Per exemple, aquell pànic, la voluntat de tornar, vaig haver de fer un esforç d’energia, de voluntat. I va aparèixer un túnel de llum i sentia ja que em pressionava al pit, a la panxa. 

I d’aquí passa a investigar sobre les emocions.
És el que li falta a la medicina. Jo deia “jo m’he mort” i la gent em deia que estava xaladeta. M’he passat trenta anys investigant des d’aleshores per posar-ho tot en ordre, he investigat amb metges holístics, metges generalistes, psicòlegs, psiquiatres, docents. Tot i que el que més em va ajudar finalment va ser l’antroposofia. 

Antroposofia?
Parteix de les idees de Rudolf Steiner, un pensador austríac, i parla de la unitat: ets físic i també ànima o esperit, com vulguis dir-li. És aquí on jo he trobat més respostes sobre què em va passar. Contempla el cos eteri, el cos físic i el cos astral. Adapto el pensament en la meva investigació, la que publico a Les matemàtiques de les emocions, perquè sé que som temps-espai. 

La raó, on la deixem?
Som raó, som raó. Però la ment, científicament, ens menteix al 99 per cent. La ment t’explica allò que coneix i això mateix també ho aplica a allò que desconeix. Per això diem que menteix.