El fado, inclòs a la llista de patrimoni immaterial de la Unesco, viu un moment dolç. Per difondre’l, per fer-lo gaudir, hi ha iniciatives com el festival Interfado, que torna a la Seu d’Urgell: diumenge, en la veu d’Andrea Imaginario. 

Pregunta òbvia: una veneçolana cantant fado? Tema d’arrels, oi?

Efectivament, els pares són portuguesos, tots dos. Van emigrar a Veneçuela als anys setanta i el pare, a banda, és músic, així que em va transmetre tota aquesta tradició musical. Jo vaig néixer a Veneçuela, on vaig estudiar al conservatori, etcètera, i vull honorar les meves arrels, tant la part veneçolana com la música portuguesa. És el que m’expressa. 

Entesos.  

A partir d’aquí, vaig iniciar una feina de divulgació del fado, tant en el format tradicional com en la mescla amb la música d’Amèrica Llatina. Tinc uns quants discos, començant per Entre dos orillas, batejat així precisament perquè tenia aquest propòsit d’evidenciar el viatge d’anada i tornada. 

Una altra obvietat: es fusionen bé aquests sons?

Establir una relació entre aquests gèneres no és particularment difícil, perquè finalment són gèneres de l’expressió popular i molts tenen elements comuns. Per exemple, utilitzem les mateixes formes harmòniques, i això facilita el diàleg. 

Per exemple?

Es tracta de construir formes d’interpretar que tenen interseccions, però es fa d’una manera natural que ho enriqueix molt. Per exemple, el fado tradicional es compta a dos i molta de la música popular es compta a quatre. O hi ha fados que són a tres i a Veneçuela hi ha gèneres que tenen aquest mateix compàs. Encara que la manera d’interpretar-se aquests ritmes són diferents. Per exemple, podem interpretar un fado a tres però amb la forma del pasaje, que li dona molt vigor, molta pillantor. Es tracta de posar en evidència els llocs comuns. 

Tenim la imatge del fado melancòlic i els ritmes llatins vigorosos.

És un pensament estès, cert, i té una part de veritat, però només una part. Tenim, dins del fado, molts subgèneres. Hi ha el fado marxa, per exemple, que és summament alegre, amb molts punts de trobada amb el pasodoble espanyol. Acompanya les festes, les caravanes del dia de Santo Antonio. També hi ha els fados corridos... 

És clar. 

I hem de recordar-ne l’origen, el fado neix a les tavernes de Lisboa, vinculat al vi, a l’alegria. També és cert que el que més commou al món és la part sentimental, afectiva, però té molts més aspectes, també l’expressió alegre. 

Escoltarem amb més atenció. 

Dins de la música llatinoamericana passa el mateix, però al contrari, és cert que tendeix a ser alegre però té expressions de dolor, de plany, de contemplació... Tot plegat ho demostrarem al concert. Escoltarem una mica de tot, el més alegre i el fado més rajavelas que diem a Veneçuela, el més dramàtic. També interpretarem algunes cançons veneçolanes tocades pel fado i que estan en aquest registre contemplatiu. 

Bona proposta. 

Crec que així podrem ajudar a esborrar idees preconcebudes i apaçar tota la diversitat musical, conèixer tota la realitat. 

Primer cop per aquestes latituds?

Sí, i estic emocionadíssima. Vindré acompanyada de Miguel da Silva, a la guitarra tradicional, i 

Manel Ferreira, en la guitarra portuguesa, dos excel·lents intèrprets solistes. 

A Andorra hi ha una gran comunitat portuguesa. 

Doncs no ho sabia, no. 

I també tenim un festival de fado. És una música que viu un bon moment, semblaria.

El 2011 es va declarar Patrimoni immaterial de la Humanitat, i quan la Unesco li dona aquesta categoria vol dir que es reconeix el seu valor, però també que hi ha un mode de vida associat i d’alguna manera amenaçat. Per això es realitzen polítiques de protecció, que han estat molt positives, i ara hi ha tot un circuit de vida del fado, que va més enllà de la música. 

Vol dir? 

Per exemple, les cases de fado de Lisboa, amb tot el seu ritual de celepació, que no té res a veure amb els concerts. Així que el fado ha passat d’estar molt contingut no tant a Portugal, sinó en les comunitats portugueses d’arreu, a partir dels anys noranta gaudeix d’una gran projecció. Ara bé, nascuda de la ciutat, que es transforma... doncs està en risc. Però és un bon moment per als fadistes, es va internacionalitzant. 

Amb figures com Dulce Pontes, que acaba de passar per Andorra. 

Ha estat fonamental en l’apertura del fado als noranta, en aquesta internacionalització i a portar-lo a les noves generacions, fent fusió amb gèneres com el pop. Igual que Míssia. Avui els referents en el fado serien més aviat Marissa o Carminho. Però Dulce Pontes va més enllà, apaça molts gèneres, és representativa de Portugal i la seva diversitat.