Escriptora debutant, però de llarga maduració. A l’encampadana Céline Kristell se la va trobar el públic que passejeva pel firal de la Seu d’Urgell amb motiu del Sant Jordi. De moment no ha presentat a Andorra A un vuelo de ti.

Vaja, si ens permet dir-ho així, com és que no la teníem ‘controlada’?
Soc nascuda a França, però he viscut a Andorra des de ben petita, soc andorrana, sí, visc a Encamp. La primera novel·la, A un vuelo de ti, va sortir ja l’any passat, amb una editorial d’autopublicació, però espero que ara sortirà també en un segell convencional. 

Això d’escriure?
Tinc formació en lletres, una llicenciatura a Tolosa. Allí és on es va consolidar la meva vocació. Però el fet d’escriure una novel·la ha estat un procés lent. Jo ara tinc 37 anys, i fa temps que he acabat els estudis, és clar. Però hi ha hagut un treball intern, profund. 

S’ho ha pensat molt. 
Tots tenim creences que ens limiten. Penses que no seràs capaç de fer-ho... Molt de treball intern abans de prendre la decisió i posar-se a escriure. 

Però de petita ja apuntava maneres.
És clar, des de ben petita escriure formava part del meu dia a dia. I a mà, he de puntualitzar! Encara tinc agenda en paper, llibretes. Escriure és un hàbit i una necessitat i quan ho fas a mà, la connexió entre els dits i el cervell és diferent que sobre un teclat. 

Això diuen. 
A banda, escriure un llibre sempre ha estat un somni. M’ha provocat molta emoció conèixer un autor, pessigolletes. Però després has d’admetre que tu ho pots fer. Fins aquí hi ha un món. Jo ni tan sols ho deia en veu alta. 

Fins que no ha estat al sac. 
A la novel·la hi ha una part d’endinsar-se en el món intern. El personatge que he creat, una noia jove i una mica rebel, perd els pares i veu com s’ensorra el seu món. Ella també ha de començar a fer un treball intern: s’adona que les amistats no ho eren tant, que no estudiava el que de debò volia... S’enfronta amb una societat un pèl deshumanitzada i ha de fer un treball intern, profund i solitari per sortir-se’n. 

Com la vida mateixa. 
És una novel·la de ficció i la major part  és fruit de la imaginació, però els qüestionaments interns de la protagonista sí que estan basats en mi i en persones del meu entorn. 

Novel·la juvenil?
Novel·la contemporània que sí que es pot adreçar a un públic jove, diria que de setze cap amunt. 

Trilogia?
Sí, segurament. Tinc ja prevista la continuació. La segona part, però no sé quan, perquè està condicionada per un viatge... no em vull fer espòiler. És un viatge que he de fer en solitari per transmetre exactament l’emoció que vull. 

Com preguntàvem d’inici: com és que no l’hem conegut fins ara?
És cert que l’editorial incideix en la promoció i venda a Espanya però no arriben els llibres a Andorra, a les llibreries vull dir. 

Potser el fet d’escriure en castellà penalitza una mica?
Ho he pensat, sí. No conec molt bé el món editorial a Andorra, també és cert. Però no escriure en català pot ser un fre, ho he pensat. Ara, el dia que organitzi una presentació, suposo que també pot interessar els lectors. 

També gestiona un bloc i ‘newsletter’ sobre literatura. 
Sí, per parlar sobre novetats i també una mica de tot. Sobre els temes que interessen la societat, sobre els valors, sobre la vida que portem i la relació amb els altres. 

Perquè la seva novel·la també té un vessant d’autoajuda, oi?
Sí, sí. De fet, fins i tot l’editorial em va plantejar al seu moment si el volia presentar com a llibre d’autoajuda. Per a mi és una novel·la, definitivament, però té aquest vessant, igual que un punt romàntic. Parlo sobre les relacions. No sols de parella, també amb amics, família, amb l’entorn.   

I en què s’ha basat vostè?
En l’experiència sobretot. Tinc una mica de formació en psicologia, tot i que no vaig acabar la carrera, però he fet molts seminaris i he fet molt de treball intern.