Abel Quentin (Lió, 1985), advocat penalista, s’ha convertit en escriptor d’èxit. Amb  ‘Soeur’, va optar al Goncourt jove. Després de ‘Le Voyant d’Étampes’, torna amb ‘Cabane’. La presenta demà, a Escaldes


Parla de la fi del món: cada dia sembla més a prop, no una distopia.  
En realitat no parlo sobre la fi del món, sinó de la fi d’un món. La primera s’utilitza diguem que per desacreditar qui vol cridar l’atenció sobre una catàstrofe possible. Però la gent que m’ha inspirat per a l’escriptura del llibre no són mil·lenaristes, sinó científics. 

Interessant matís. 
Es parla d’un moment de transició cap a un món on faltaran els recursos. 

Ens hi referim amb cert desig ocult: després de mi, el diluvi.  
Al llibre, potser hi ha algun personatge que té aquesta temptació, sí. És la temptació de l’egoisme generacional, però també parla en certa manera de desesperança, per no poder canviar la trajectòria de la humanitat. 

La ciència i la tecnologia com a font de tots els desastres o com a única solució: el debat perpetu. 
El llibre mostra una societat que està aclaparada pràcticament per les virtuts quasi màgiques de la tecnologia, d’una manera diria que quasi religiosa.  Però també pot estar a l’origen del problema, és clar. En realitat, però, podem pensar que no tota tecnologia comporta progrés, necessàriament. O no sempre, en tot cas. També depèn de com la utilitzem. 

En la ficció es mostra una visió catastrofista, però miri, amb l’apagada recent a tot Espanya, molta gent sortia al carrer a ballar, xerrar, jugar, compartir... 
Sí, sí, ho vaig veure. Un dels meus personatges també reflexiona que un món que es veu forçat a ralentitzar, tot i que sembla que s’hauran de fer sacrificis i que pot comportar certa violència, al mateix temps es podria trobar certa manera d’emancipació, especialment a les societats occidentals. Així que és una situació en la qual una certa alegria es barreja amb la por. 

Estem aclaparats per tantes coses.  
Però només als països occidentals, és clar. En molts llocs del món no tenen ni allò que és bàsic, així que ja viuen permanentment en una situació catastròfica. Res de nou per a ells. 

Només ens mirem el melic. Parli’ns més d’aquests personatges seus. 
Hi ha un quattuor de científics, evidentment ficticis, i escriuen un informe en què adverteixen que si el creixement industrial i demogràfic no s’atura, desapareixerà la societat tal com la coneixem, dèiem. Hi ha una parella de científics americans, amb esperit de responsabilitat i combativitat; un francès, personatge més capaç de contemporitzar, i finalment hi ha un personatge més misteriós, cap al qual convergeix la narració. 

Alguna crítica apunta a similituds amb Houellebecq. Com ho veu? 
Bé, de fet jo em sento més interessat per Roberto Bolaño. De fet, la idea del quartet de científics procedeix de 2666. Però bé, la crítica fa les seves comparatives i hi ha d’altres autors en el paisatge literari francès amb els quals em sentiria més còmodament identificat. O fins i tot miro més cap a la tradició nord-americana, gent com Franzen, per exemple. Però sens dubte que Bolaño ha estat per a mi una referència a l’hora d’escriure aquest llibre. 

Gran, Bolaño! 
També de 2666 he pres aquella idea de la narració que convergeix cap a un personatge enigmàtic, que en el cas del xilè és Archimboldi, que és com l’ombra d’un mite, el coneixem per rumors contradictoris, i la dinàmica de la novel·la s’estructura a partir d’aquell personatge. 

Comparteix aquell to desagradable d’Houellebecq, però. 
Potser, potser no és amable amb el lector, no intenta afalagar-lo. 

Com a advocat penalista, deu conèixer la part fosca de l’ésser humà.
No sabria dir exactament si el meu treball d’advocat ha de fer desenvolupar necessàriament un gust per aquest costat pitjor de la gent i relatar-lo. 

Som podrits? O és més optimista?
A Cabane el problema és la destrucció de la natura no tant per mala voluntat o defectes morals, sinó per accions irreflexives, una destrucció quasi sistèmica. No hi ha culpables concrets, sinó una acumulació de comportaments individuals. 

Presenta demà, a la biblioteca escaldenca (19.30 hores). Primera visita a Andorra? 
Hi havia passat algun cop, ja fa temps, així que tinc moltes ganes de venir.