La castellonenca Emma Zafón va passar uns anys a Andorra en funcions de periodista. Ara, en funcions de novel·lista, torna pel Pirineu: presenta divendres al Refugi ‘Casada i callada’

Ens trobava a faltar?
I tant! Home! Barcelona, on treballo ara, aglutina tanta cultura, la vida, l’oficialitat... però també és dura i asfixiant, així que quan puc m’escapo. Vaig estar a Andorra la Vella fa poc, després d’un temps, està tan canviada!

Casada, no sé, però callada a vostè no la veig.  
No, no, he fet una reversió generacional i aquesta educació que tenien les dones per transformar la ràbia en assertivitat i en somriures... s’ha acabat. La ràbia ja no es transforma en una manera de quedar bé en societat.  

Novel·la escrita des de la ràbia?
Sí, sí.  La idea d’escriure sobre la generació de la meva mare ve de les ganes de retre’ls homenatge, per tot el que van passar. Veig batalles generacionals, diguem-ne, veig els mil·lennials dient que viuen pitjor que els pares... au va! Jo volia fer justícia, perquè no considero que les nostres mares hagin viscut millor que nosaltres en molts sentits. 

Les han passat de tots colors. 
Han estat una generació matxacada. Em semblen absurdes les batalles generacionals entre gent de classe treballadora. Les dones nascudes als seixanta van ser les primeres que conquerien certs espais, sí, que s’inserien de manera massiva en el mercat de treball. Però van ser unes matxaques, van assumir la jornada laboral i tota la responsabilitat a casa. Han fet dos torns laborals. De fet se les anomena així, la generació del segon torn. 

I els avenços es van perdent, de tant donar-los per fet. 
Qualsevol canvi de mentalitat ja és important. Veia que les dones ho assumien sense qüestionar-se que no era just molt sovint. Tenim els abusos molt normalitzats. Així que, com a mínim, hi ha hagut cert despertar col·lectiu. Les feines de casa no són sols meves. 

Lentament. 
Cert. No hi ha cap generació d’homes que sàpiguen portar una casa. Fins i tot entre la meva generació el més comú és queixar-se que tenen bona voluntat,  els homes, però estan poc preparats, els has d’explicar coses bàsiques. 

Culpa nostra. 
La culpa s’ha d’assumir amb cura, perquè ja prou que els colpeja. Però sí és cert que som les que eduquem i hi ha dones que han educat autèntics prínceps... de classe treballadora. Quan no tenen criada no saben fer-se res. 

Xato, jo no estic per fer-te neteja. 
Uf! És molt dura, aquesta batalla. El que més diuen les dones de la meva generació és “he contractat una dona de fer feines per no discutir”. 

Centrem-nos en la novel·la. 
Una dona nascuda a finals dels cinquanta, a un poble de l’interior de Castelló. He fet bastant èmfasi en l’escenari sociocultural del tardofranquisme i la ruralitat. S’enamora perdudament d’un senyor i pensa que construirà la seva postal vital de felicitat. 

Ja. I un be negre. 
Aquesta aspiració no és tan així, no. I menys quan hi ha un escenari de violència de gènere. Ni que sigui amb cruesa, ferocitat, sinó en els casos, tan difícils d’explicar, de violència psíquica. 

Basada en...?
Allò que he vist tota la vida, en vena des que tinc consciència. A banda, he fet un treball d’investigació. 

Et diuen si s’hi senten reflectides?
Les dones, que són les que més m’han llegit, i que són el target més lector, m’han dit que sí. Vull pensar que han estat sinceres quan m’han dit que he retratat la seva època i m’agraeixen que hagi explicat la seva història. A les presentacions, hi afegeixen experiències personals... fem allí una catarsi. També n’hi ha que s’han criat en famílies més liberals i no ho han viscut. 

Regressió, amb aquest avenç de l’extrema dreta? 
Ho veig amb perplexitat. No pot ser que els masclistes es vegin tan amenaçats pel feminisme: tio, t’estic dient que et facis tu el teu plat de macarrons, no que et castraré! De veritat, aquesta reacció a reivindicacions molt bàsiques d’igualtat? Aquest pànic al feminisme és una cosa surrealista.