El festival Interfado torna a terres alturgellenques, ja per quarta vegada. Assentat, considera Carolina Blàvia, que n’és la directora. Diumenge,  a la Immaculada de la Seu, amb una proposta “de luxe” Bévinda. 

Quatre anys ja a la Seu.  Contents?
És la tretzena edició del festival i quatre anys passant per la Seu. Així que sí, nosaltres estem molt contents, però pensem que el públic està content, perquè van venint. Si haguéssim tingut quatre persones a la sala ens ho hauríem hagut de plantejar, o l’Ajuntament. 

Doncs tots contents. 
Volíem treure el fado arreu del territori, per tota la província, no quedar-nos només a Lleida ciutat. Pensàvem també que per aquí hi hauria molt públic d’origen portuguès, tenint en compte que Andorra és al costat. 

I?
Estem gratament sorpresos, perquè sí, ve públic d’origen portuguès, però també ve la gent d’aquí, el públic autòcton, amb el desig de descobrir noves músiques. 

A la Seu el públic respon molt bé. Què ens porta aquest Interfado?
Estarem diumenge, a la Immaculada, amb Bévinda, a les vuit del vespre. És una cantant molt consolidada, molt coneguda a Portugal, però a França especialment,  on va arribar amb la família de joveneta. S’ha dedicat sempre a la música, en diferents estils...

... incloent-hi el fado.
En el moment de madurar, retroba el seu esperit, el contacte amb la terra materna, i decideix donar-li un gir a la seva producció musical. Així que gira cap al fado, però sense abandonar tot el seu bagatge musical. Per tant, escoltarem fado, però des d’una perspectiva diferent. 

Ja havia passat pel festival.
Sí, el 2020, en aquelles dates tan difícils, a Lleida. Va ser molt amable de venir. Però volíem tornar-la a tenir en unes altres circumstàncies.

Fa una música...
Ha treballat sempre amb músics francesos. Ve amb una formació diferent de la típica del fado, tot i que fa temes tradicionals, però també d’escrits per ella i algunes cançons en francès. Fa un camí del fado tradicional a com ella el sent. Presentarà el disc Gêmeos (bessons), dedicat al seu germà, amb qui va poder compartir poc temps.   

El fado és dúctil, fàcil de barrejar?
Totes les músiques són fàcils o difícils per igual. Fer una bona mixtura és complicat. Una cosa és que una cançó me l’arreglin de samba, o de bossa nova; una altra, fer una barreja quan tu has interioritzat una forma de fer. Penso que amb el fado és fàcil no per la música en si, sinó per aquesta població disseminada pel món i que porta molts anys incorporant nous estils. No es tracta de forçar perquè estigui de moda. 

Porta anys enlairant-se, el fado.
Diria que als anys 2000 o 2010 va viure una pujada, amb totes les músiques del món, de la tradició. Diria que ara està ja més consolidat com un estil de música per als melòmans, per als que defugen els estils més comercials. 

Prometi’ns que no el mesclaran amb reggaeton.
Aiiii! Això jo no ho puc prometre. Jo en principi no tinc pensat fer-la, ni l’he buscat per al festival. Ara, prometre... no sé què pot passar pel món. 

L’Interfado està plenament arrelat, consolidat o costa moure’l pels petits pobles?
A banda de l’Interfado, també amb el meu projecte musical, el que veig és que costa una mica. Costa trencar amb les tradicions d’allò que s’ha programat sempre al poble. Tot i així, anem trobant còmplices, sinergies, i aquí l’Orfeó Lleidatà fa un paper molt important. Fa que Ajuntaments que comencen a col·laborar en altres àmbits, com la música coral, s’afegeixin a l’Interfado. 

Territori per conquerir.
Però no podem créixer molt. En part perquè no forma part de la meva vida laboral. Més que créixer, som estables. 

No acabarem sense preguntar pel seu projecte musical. La veurem?
Procuro no programar-me a l’Interfado. Vaig rodant cançons noves, amb el Xavier Monge, el pianista que m’acompanya, de cara a un disc. Amb la calma i lentitud del cargol... que per això soc de Lleida.