Que aixequi la mà qui no ha respost a crits aquell mític “¿Cómo están ustedes?”, qui no ha dit “Hola, don Pepito” o qui no ha cantussejat “Susanita tiene un ratón”. Coses d’una generació de nostàlgics? Ni de lluny, assegura Alfonso Aragón ‘Fofito’, que encapçala l’espectacle ‘Viva el circo’. Fins al 23 a Andorra

Serà conscient de la de mastegots que rebíem per causa seva. 
No! Què dius ara? Per què?

‘Nos veníamos arriba’ amb el “más fuerte todavía” i les mares, àvies i tietes... 
Ah! Bé. Però no eren mastegots. És que des que començava Gaby fins que jo acabava anàvem demanant “más fuerte todavía” i a casa us posàveu a cridar. 

I rebíem. Miri una curiositat: els recordem vestits de vermell... però la tele era en blanc i negre. 
Però en aquella època es va començar a emetre ‘Heidi’ en color i nosaltres vam anar a parlar amb la direcció: què hi ha més acolorit que el circ? I ens van deixar una de les dues unitats mòbils que tenia Televisió Espanyola aleshores, que compartíem amb el Un, dos, tres. L’altra era per al futbol i aquestes coses. 

Pioners del color.
Ja havíem fet ‘La família’ en blanc i negre: havia començat el 1949. Però les samarretes les teníem vermelles, blaves, de ratlles... Ara, heu de saber que les samarretes eren curtetes:  es van fer llargues per culpa de la meva tieta, que les va rentar i es van estirar. Devia ser que el punt era de mala qualitat. 

Precursors de la moda ‘hipster’.
Sí, sí. I hi ha botigues de marques ben conegudes on es venen les samarretes de Fofito per a les dones. 

Quin llegat han deixat?
Diria que tres generacions que no sols van riure amb nosaltres, sinó que reien sanament. Els agradaven aquelles aventures nostres on un dia fèiem de bomber, un altre d’astronauta o de torero. I la música: quan tocaba Gaby, o Miliki, o el meu pare agradava als adults. 

Esmenta el seu pare, Fofó. 
Quan ell va faltar, Gaby i Miliki van pensar a retirar-se. Però els de la televisió van venir a casa a demanar que continuessin més temporades. Així ho vam fer. Després va entrar Milikito, qui és ara Emilio Aragón. 

Temps heroics de la televisió?
Nosaltres portàvem ja moltes idees, molts guions, dels anys que vam treballar a Amèrica. Només s’havia d’explicar als càmeres, director i al d’efectes especials què volíem. 

Molt diferent d’avui. 
Ha canviat com han canviat el nen i la nena, que abans tenien una pilota i una nina per jugar i ara, un telèfon mòbil. 

Es podria fer avui el seu xou?
Per què no? Fins i tot amb membres de la família es podria muntar un altre quartet. 

I per què no?
Hem presentat guions a les televisions i ho han rebutjat. Diuen que Gaby, Fofó i Miliki van tenir el seu moment i jo actuo en directe. Són els avis d’avui qui pregunten per què no torna el programa. Les cançons de Don Pepito, la Gallina Turuleta... El dia que un canal digui “que tornin els pallassos”, ho farem. 

‘Los’ pallassos. Categòric. 
Es deia El show de Gaby, Fofó y Miliki. Però com aquí no sabien escriure show... 

Feroç competència amb Torrebruno, ‘el payaso número uno’?
Al contrari, érem com família, ens deixàvem cançons... Ell era un cantant que volia ser seriós però que va resultar que feia gràcia al públic. 

El circ, com el periodisme, sempre està en crisi. I aquí segueix, oi?
Hem passat mals moments, com durant la pandèmia, és clar. Però quan vam poder tornar a treballar vam dir: ¡Viva el circo!, i així es diu l’espectacle que estem presentant ara. 

Emilio Aragón ha estat l’‘outsider’?
Noooo. Amb nosaltres feia de mut, però quan va començar a parlar li van oferir altres projectes. I mireu, ha obert les portes a la família a un ventall de treball. 

Han crescut, Susanita i el ratolí?
Fixa’t que Miliki li va voler posar nom al ratolí i tothom va dir que no, que no. 

A Andorra, fins Sant Jordi. 
En debutar, em feia por que la gent no conegués les cançons i res més lluny de la realitat! Tot el contrari: se les saben totes. Ens diuen “Ep!, que no has cantat ‘Mi barba’!”

Falta una pregunta.
No hi caic. 

‘¿Cómo están ustedes?’
És el DNI de la família Aragón. La gent s’entusiasma i en pavellons grans la  resposta tan forta del públic ens ha arribat a atordir als pallassos.