Diari digital d'Andorra Bondia
La veterana periodista, en una imatge d'arxiu
La veterana periodista, en una imatge d'arxiu

“Doctora Livingstone, suposo”


Escrit per: 
Alba Doral / Foto: BonDia

Avui la cosa, per descomptat, ha de rajar sobre dones. Dins de les dones, les pioneres, les exploradores que es van endinsar per uns corriols encara no trepitjats per dir-se a si mateixes “Doctora Livingstone, suposo”. Rosa Maria Sorribes (Balaguer, 1948) assegura que no li va caldre anar matxet en mà per obrir-se camí com a primera fèmina que recalava en el periodisme andorrà. “No, en realitat em va portar molta sort en aquell moment. Els polítics es fiaven de mi i per als companys era una més... sovint l’única dona en els sopars de periodistes.”

Després va transitar durant 35 anys per l’ofici, fent bo aquell adagi que diu que un periodista val tant pel que calla com pel que publica. “Però no soc el Villarejo, jo”, puntualitza des del jardinet de la casa de Lavelanet on es refugia d’uns anys ençà.  Una altra que materialitza la màxima volteriana: els seus dies són tranquils, ocupats en la lectura, els quefers rutinaris, la cura d’un fill amb síndrome d’Asperger per qui tant ha batallat i l’orgull d’àvia. “Escriure? No pas. Hi ha qui m’ho suggereix, però no ho penso pas fer”, assegura. No serà perquè no tingui històries per explicar, és clar. “Però tot això us ho acabaré deixant perquè ho descobriu per vosaltres mateixos, cediré molt de material als Arxius Nacionals”: hores i hores i hores de converses gravades i milers i milers de negatius.
    
A la veterana periodista la descriuen els excompanys com una dona batalladora però entranyable, treballadora i bona professional (es vanta d’haver portat a l’èxit els mitjans sota la seva responsabilitat, “i després de mi s’han ensorrat, ja ho veieu”) molt afí als seus amics, franca i directa, poc diplomàtica arribat el cas. Temperamental. Amb un punt de mal geni que més d’un ha tastat. Però una excel·lent companya, testimonien altres veus veteranes de l’ofici.
    
Sorribes proclama uns orígens humils (òrfena de pare de ben petitona, la mare es guanyava la vida cosint per a les cases benestants) i com a dona que s’ha construït a ella mateixa: crítica amb l’educació rebuda: “a algunes, només ens ensenyaven a resar i a cosir; i a les altres, a cantar i recitar les gestes falangistes; allò era adoctrinament!”, recordava al programa Amb veu de dona de Ser Andorra, avui segueix ocupada a “llegir, llegir, llegir, sobretot història, a aprendre tot el que no vaig poder aprendre abans”.

Es va escolar en el periodisme a mitjans setanta amb els articles feministes que escrivia a la revista Claror (li pagaven amb llibres) i entrant a la redacció de Poble Andorrà, que estava al Prat del Salit, on ja hi havia el seu home, en Jordi Gigó. “Ell s’ocupava d’internacional i cultura i jo, de nacional i de fer fotos.” En quin moment es va sentir periodista per primer cop? Durant les eleccions del 1975, relata. “Tinc aquella imatge de tots esperant els resultats davant de Casa de la Vall i en Toni Morell sortint amb una copa de xampany a la mà.” A una jove que arribava  de l’Espanya franquista, la litúrgia democràtica li havia de fer patxoca. “Em va marcar molt”.

I al cinema
També els aires frescos que bufaven sense l’opressió de la censura havien servit al tàndem creatiu que havia format amb el seu home per llançar-se de cap al món del cinema. Van rodar unes produccions alliberades de la pesantor franquista, ingènuament eròtiques en alguns casos, que avui s’han convertit en pel·lícules de culte. “Mira, un director de cinema és com un arquitecte: voldria fer un gran edifici però només té mitjans per construir una cabana”, argumenta la seva vídua i col·laboradora. De la producció diguem-ne seriosa l’Hèctor Mas va fer no pas gaires anys un recull i estudi, presentat durant l’homenatge que el festival Picurt va retre a Gigó.
    
Avui, dèiem, viu amb un ull posat en l’actualitat,  “i aquesta new left del feminisme americà”, i l’altre mirant cap a l’interior, on hi ha sentiment de pèrdua i dolor davant la injustícia. El periodisme andorrà canvia, i no sempre per a bé, considera. Ella hi va passar, obrint les portes que calia al seu moment. Ara ja és cosa nostra.

Compartir via

Badbot Fields
If you see these fields, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte