Hi ha tota una generació que ha crescut despreocupada: certa bonança econòmica i uns bancs que ho finançaven tot. Però, ai!, amb la realitat hem topat  i veiem que, com feia la sàvia gent d’abans, cal fer guardiola. Aleix Mañosas n’ofereix alguns consells pràctics a ‘Sobreviure a Andorra’ (Ed. Llamps i trons)

Viure en comptes de sobreviure com diu al llibre: molt utòpic.  
M’ha semblat curiós que la manifestació aquesta per l’habitatge faci servir aquest lema, perquè jo el tinc pensat des que vaig començar a escriure el llibre, fa cosa d’un any i mig. És un mantra que faig servir des de fa molts anys. Penso que acabaré comprant una segona residència fora d’Andorra, perquè amb la pensió que ens quedarà, aquí... 

Sobreviurà, i ben just.  
Calen, però, una sèrie de tècniques per anar estalviant i poder viure i no sols sobreviure. 

Estalvis, estalvis: una altra utopia.  
Relativament, vaja. Ara és més difícil que temps enrere. Però hi ha gent que creu que no pot estalviar i podria. Evidentment, hi ha els mínims de la subsistència: si no arribo al lloguer, l’alimentació, la calefacció... Però hi ha qui diu que no pot estalviar i si fes l’exercici de fer un pressupost, veuria que hi ha les despeses formiga, que ens van minant. Deu euros per aquí, cinquanta per allà... Al final de l’any hi ha cinc-cents eurets que podries tenir a la butxaca. 

Cert i comprovat.  
A banda de les decisions de consum responsable, com ara buscar marques blanques i ofertes. No pots estalviar? Quant et gastes en menjar a domicili? A fer unes cerveses amb els amics? Subscripcions a plataformes?

Despesa en ‘xuminades’... 
Sí, sí. Per un euro, per cinc euros... Però dos euros cada dia són 730 euros l’any. Cada gra fa muntanya. Al cap de deu anys són 6.000 i tenir-los o no perquè els he gastat en xuminades...

El porquet de guardioleta! 
Tal qual. El llibre explica això justament. Una mica d’història de l’economia d’Andorra, d’economia en general i educació financera, que és molt millorable. Ens porta problemes d’inversió: hi ha hagut a vegades abusos de les entitats financeres aprofitant-ho, perquè no en sabem prou. I al llibre també proposo tècniques, mètodes, per estalviar. 

Entesos.  
Per estalviar hi ha d’haver un motiu. Si sols aparto diners, és fàcil que els acabi treient. Però si és: per a les vacances, per a l’entrada del cotxe, per a la del pis... Així difícilment tocaràs els diners, excepte per un motiu greu. 

...o tenir un coixí. 
Al llibre hi incideixo molt, sí. 

Els bancs diuen: l’estalvi se’l menja la inflació. Vine amb mi i guanys ‘tibi dabo’. Ens en refiem?  
Tot depèn de què necessitem. Els estalvis a llarg termini, com els de la jubilació, sí que tenir-los morts és poc eficient. Per tant, necessitem les inversions el més segures possible. També depèn de l’edat: tens un calaix i 35 o 40 anys? Falta per jubilar-te i potser t’interessa la renda variable. Però si et jubilaràs aviat... jo no me la jugaré. Encara que em remunerin per sota de la inflació, però que no perdi el meu capital. 

El ‘plazo fijo’ que teníem tots... 
Fins que un banc no comença a oferir-ne l’opció la resta no s’hi apunten. És lògic, són indispensables per a la nostra economia, però són empreses, no són ONG, volen guanys. 

Ells sense nosaltres no sobreviuen.  I a vegades ens tracten a cops de peu. 
Estan en una posició de força sí, tenen molt més diners, però tenen diners perquè algú els hi ha posat, eh! Aquesta és la força que té el client, i el client, amb educació financera té més eines per poder negociar de les que es pensa. Per sort, hi ha més d’un banc, hi ha competència. Dius que no vols entrar en una subhasta? Però és una negociació i cadascú mira pels seus interessos. 

Tornem a les despeses formiga: no puc fer vacances, ni tenir un gran cotxe, i m’he de treure la cerveseta?!
També ho recullo al llibre: hem de pensar en el dia de demà, però sense oblidar-nos de viure avui. Es tracta de buscar l’equilibri. Per això la base és elaborar un pressupost, com si fóssim una empresa. No em trec la cerveseta, però quants dies surto a fer-la? Tres? Doncs potser amb un ja en tinc prou. No eliminem tota la qualitat de vida però no malgastem tampoc. 

La iaia ho tenia claríssim.  
La  generació que ha nascut a finals dels setanta, principis dels vuitanta, anava de pujada. Amb alguna crisi, sí, però vivíem millor que els pares. Psicològicament, socialment, la dinàmica semblava que continuaria. Els bancs ens ho finançaven tot: vam perdre allò d’estalviar per a l’entrada del pis, que s’havia fet tota la vida. No hem fet coixí. 

El llibre... 
A les llibreries a partir de l’1 de novembre i el presentem el 13 a l’hotel Starck.