“El 1911 la mestra parla de nenes que ni sabien lletrejar”

L’historiador Daniel Fité Erill feia ahir una ullada a la instrucció pública femenina de fa cent anys, al cicle ‘Parlem d’Història’. Una ullada al passat, possible gràcies a l’informe d’una mestra traspaperat durant tant de temps

L’educació de les noies fa cent anys.
A la Seu hi havia les escoles públiques i les privades, religioses: la Sagrada Família, al convent de la Punxa, i el col·legi de les monges de l’ensenyança, el més antic instal·lat el 1722. Aquí és on anaven la majoria de noies. 

Vostè, però, ha fet recerca sobre l’escola pública. 
Fins que no arriba la Llei d’Instrucció Pública, del 1857, l’única educació que podien rebre les noies era a la privada. I reservat, és clar, a famílies benestants. 

Amb la llei es crea escola de nenes. 
Fins aquell moment, les autoritats municipals sols contractaven un mestre per als nens. Després, els salaris de professores i professors passen a ser assumits per l’Estat. Un canvi important. 

Amb tot, diu, les escoles de nenes tenien poc prestigi i menys recursos. 
Vaig localitzar l’informe d’una professora, l’Emília Fabra Pallarés, que explica  que per manca de mitjans materials no ha pogut assolir els objectius. L’hi diu a la Junta d’Instrucció Pública que no donava gaire importància a l’escola pública femenina. 

Nenes i pobres.
L’informe també mostra que hi havia molt poca assistència. Era principis del curs 1911-1912 i hi havia 23 alumnes matriculades. Només hi anaven de mitjana una dotzena. 

S’havien de quedar a casa.
A càrrec dels germans petits, fent tasques domèstiques, sovint mentre la mare també sortia a guanyar un jornal. 

La mestra se’n preocupava. 
S’esforçava molt, veiem: després d’insistir molt va aconseguir pujar la matrícula a 45 nenes, de les quals anaven amb regularitat una trentena. 

Va duplicar l’assistència. 
La mestra exposa la seva preocupació per l’absentisme, “que no deja de ser un importante daño moral para la enseñanza, pero nada pudimos lograr”. 

Trist. 
Parla de nenes de deu anys que no saben ni lletrejar. Ella s’esforça i aconsegueix fer veure a les famílies la importància que vagin regularment a escola. Setze mesos després d’arribar ella, les de vuit anys ja sabien llegir perfectament, fins i tot lletra manuscrita. 

Bravo per ella i el seu compromís. 
Sí, i això que un dels problemes dels docents era l’interinatge. Els tocava a l’escola de la Seu i no podien o volien estar-hi. Però ens falta la documentació. Un informe com aquest és excepcional. 

És una joia, diu. 
Ja ho crec. Trobada per casualitat, remenant papers. Hi deu haver molts altres informes traspaperats, perquè n’havien de fer un cada any. 

Parlen de manca de recursos. 
Els havia de proporcionar l’Ajuntament a través de la Junta d’Instrucció Pública. Hi ha un inventari del 1921 fet per la mestra Anna Rocamora Gibert, d’Organyà, que diu que a l’escola hi ha vuit taules, tres cartells de lectura, un mapa mundi i un d’Espanya. I després enumera les coses deteriorades. 

Som-hi.
Cinc cadires deteriorades; una pissarra deteriorada i tres en bon ús; un rellotge de paret també espatllat. Quatre llibres de lectura, alguns molt deteriorats. Una estufa que no funciona bé: al mes de novembre! Quin fred devien passar. 

On estava l’escola? 
Darrere dels pavellons militars. A local dels antics Estudis, al costat de l'antic convent dels Jesuïtes. Els van traslladar a la plaça al costat del Palau Episcopal i l’edifici vell i deteriorat el destinen a les nenes... sense reformes. 

Les ensenyaven a escriure...
Llegir i escriure; sumar i restar i, sobretot cosir, es feia molt d’èmfasi en l’economia domèstica i treballs de la llar. L’objectiu era que sabessin governar la casa i, en tot cas, poguessin estalviar-se jornals en costureres. 

Sort que un pèl hem avançat.
La mestra fa una reflexió a l’informe on defensa la instrucció de les noies. D’elles, diu, “depende la felicidad del hogar y el porvenir de la patria”. Perquè, recorda, és de les mares de qui dependrà la “civilización” dels homes de l’endemà.