És digne de ressaltar que, en els apressats temps que vivim, quedin espais per a la reflexió tranquil·la. Per exemple, el Cafè Filosòfic de Jordi Escuder a l’Ateneu Alt Urgell. L’últim dijous de mes. Aquest, toca

‘S’ha de limitar la curiositat?’: el tema que posen sobre la taula aquest dijous, a les set de la tarda.  
Sí, i és una proposta de tres joves, la Mireia Pinto, la Maria Moliné i la Jana Pubill, que van venir algun cop i ara volien plantejar aquest tema. Són alumnes de segon de Batxillerat. Es prepararan el tema i en faran una petita introducció. 

La mar de bé, oi? Vol dir que el club dona fruits. 
Gràcies a la col·laboració dels professors, que els van animar a venir, sí. Són joves amb inquietuds intel·lectuals. 

Quan el van posar en marxa...  
Sí, portem un parell d’anys, des del febrer del 2023, així que portem una vintena llarga de sessions. La primera, sobre l’avorriment, recordo. Hem parlat sobre què és el poble, per exemple, intentant provocar la participació dels que defensen el poder del poble. O sobre el ser i el tenir...

Ho va engegar l’Alternativa.   
Efectivament, és gràcies a ells, que em van donar suport a la proposta. Els cafès filosòfics tenen molta tradició a França i a Barcelona se’n fan alguns. Per a mi és important que sigui una ocasió per enraonar. 

Una paraula bonica.   
Oi que sí? Posar en raó, parlar de les coses amb tranquil·litat, estar oberts al pensament dels altres, sense estridències i sense predicar, sols fer servir el pensament i el sentit crític a través de la paraula. Però no és massa fàcil. 

Estem tan polaritzats...  
Sí, ens estem habituant a parlar només amb aquells que són de la mateixa corda. L’intercanvi d’opinions feta d’una manera distesa i agradable sembla que és cada cop menys freqüent. Amb això al cap és que vaig tenir la iniciativa d’aquests cafès filosòfics. 

Percep que anem a pitjor?  
O potser forma part del tarannà mateix del país: ens sembla més fàcil estar radicalitzats, desqualificar-nos els uns als altres, tirar-nos els trastos pel cap. 

Vostè va ensenyar filosofia.   
Durant trenta-cinc anys. A la Seu, a Ripoll, a Oliana, a Tàrrega, a Sort... un altre cop a la Seu...

Una matèria tan útil... servidora d’adolescent la detestava.  
Ja passa, estem condicionats pels exàmens de Selectivitat, amb objectius programats, i és difícil enredar-se en disquisicions filosòfiques, que és el realment interessant. A banda, potser els docents no ho sabem fer del tot bé. 

També patim una educació molt utilitarista. Miri, es demana formació financera mentre es desterra la filosofia i la literatura.   
Home, la formació financera també és prou interessant, necessària, jo m’assabento de moltes coses escoltant els més joves. Però és cert: per a què serveix la filosofia? És una pregunta provocativa. No serveix per a una acció concreta, però sí com a mitjà. I per saber posar les coses en perspectiva. 

Té un filòsof preferit, de capçalera? 
No sé si de capçalera, però m’agrada molt Karl Popper. M’agrada la seva idea que no es poden fer grans transformacions d’un dia per l’altre i m’agrada com posa cap per avall algunes creences arrelades amb la seva filosofia de la ciència. M’agrada aquest concepte seu de la falsabilitat. 

Que tot ha d’estar sotmès a crítica.   
Sí, que cap coneixement no és al cent per cent segur i que les nostres nocions poden estar equivocades. 

Al cafè discuteixen amb passió?  
De moment no hem tingut cap mal rotllo, si és el que preguntes, tothom manté un comportament perfectament respectuós. Ara bé, si vingués un d’aquests intolerants, no el toleraríem. 

Precisament la paradoxa que plantejava Popper: s’ha de ser tolerant amb els intolerants o intolerant... i convertir-se en un d’ells?  
Jo penso que de cap de les maneres. Als intolerants hem de frenar-los. 

Convidi’ns a venir al cafè.   
El més important és la participació, que la gent pensi. No hi ha cap llistó, ningú no s’hi sentirà aclaparat.