Pèssima notícia sempre, comença a ser-ho menys gràcies a la feina d’un exèrcit de científics que, com Salvador Macip, batallen per plantar-li cara. Avui, l’investigador ofereix conferència: 19.30, sala d’actes del Comú escaldenc

‘Es pot curar el càncer?’ Ambiciós, com a títol d’una conferència. 
Provocador, si més no. Crec que el primer que farem és definir què vol dir exactament curar. És un terme molt ampli. Pensem en el concepte clàssic en què  la malaltia desapareix, i en el cas del càncer no és ben bé així, sinó que en molts casos es cronifica. Puja, baixa, vas fent. Com en una diabetis. 

I això és una bona notícia.  
Com en el cas de la sida: és mortal, però la podem controlar. Cert que englobem sota la paraula càncer més de 200 malalties, i molt diferents. El de testicle, per exemple, es cura en el cent per cent dels casos. El de pàncrees o pulmó, en percentatges baixos. Per tant curar...

Perquè són més difícils de tractar o perquè hem investigat menys? 
Ambdues raons. El problema en alguns és que són més difícils de detectar, com el de pàncrees. No el veus, no com el de pell, que de seguida veus si hi tens una cosa lletja. Però també hi ha càncers més rars, se’n veuen menys, i hi ha menys investigació feta. 

Per exemple? 
L’infantil, i és molt tràgic, sí. Tenen un pronòstic molt bo i hi ha pocs casos, però estan molt poc investigats. 

Una malaltia lligada a l’envelliment? 
El principal factor de risc del càncer és l’envelliment. Evident. Els teixits, les cèl·lules, es degeneren, i el risc va augmentant. Així que millorar l’envelliment hauria de reduir el càncer. Jo treballo amb les dues coses a la vegada i la biologia del càncer i la biologia de l’envelliment tenen molt en comú. 

Contundent. 
Tenim una vida més sedentària, més pol·lució, etcètera, però cada cop hi ha més càncer perquè arribem a edats més avançades. 

Com expliquem la interrelació?
Podríem dir que l’envelliment és un procés progressiu de degeneració dels teixits i acaba fent baixar les defenses internes que tenim contra el càncer i permet tots els passos previs que es necessiten per desenvolupar un càncer, les cèl·lules estan molt a prop d’esdevenir canceroses. 

Quin és aquest camí? Difícil, ja sé. 
S’han definit una dotzena de passos perquè una cèl·lula sigui cancerosa, molts estan relacionats amb la idea de no seguir ordres, de no realitzar la funció per a la qual estan dissenyades. Quan adquireix l’habilitat de no fer la seva o de viatjar o de consumir més energia de la que li pertoca, que han après a desconnectar els mecanismes de defensa del sistema immune (és una de les seves feines menys conegudes), col·labora en la característica principal del càncer: la cèl·lula es multiplica sense parar. Són cèl·lules anàrquiques. 

Fins a quin punt és estadística pura? 
És una loteria, claríssimament. És una qüestió de mala sort, perquè de canvis a les cèl·lules n’hi ha constantment i no passa res. Els processos per iniciar-se un càncer passen constantment dins del cos, però normalment es controlen. Ara, nosaltres podem comprar més o menys butlletes per a la loteria: tabac, etcètera. 

No del tot evitable? 
No del tot. Hi ha part que podem controlar, però no tot. El mateix metabolisme de les cèl·lules genera residus que són tòxics. O la predisposició genètica. 

Quins enigmes falten per resoldre, proposeu a la xerrada.  
Uns quants. És la malaltia més ben estudiada de la història però hi ha coses que no entenem. El principal: per què un càncer que ha respost a un tractament, de sobte torna a sortir. Com ho fa? Com troba un camí alternatiu? Les metàstasis, que són el principal problema, quan comencen? Pensàvem que era l’últim pas. Però ara veiem que potser no. 

Quin percentatge de recerca falta? 
Difícil saber quants diners o temps més necessitem. Als anys vuitanta es va dir “20 anys més i controlat”, i ja veieu. El càncer sembla controlat i se’ns escapa, és una de les malalties més interessants des del punt de vista biològic, i més terribles per la capacitat d’evolucionar. Així que no podem dir “amb x milers de milions ho solucionem en mesos”. 

Dedicar la vida a això... 
Em veig com un metge i vull millorar la vida de la gent. I és un tema on has d’estar alerta, no pots apoltronar-te. I posar-hi el teu granet de sorra! Ningú trobarà la cura del càncer sol. Serà una muntanya construïda amb molts granets. 

Sempre troba el temps i la paciència per als mitjans, per a divulgar.  
És importantíssim que els científics sortim a explicar ciència. És part de la nostra feina. La societat ens paga i hem de sortir del laboratori per explicar-nos.

I per escriure ficció? Recordem als desmemoriats que va guanyar aquí el Carlemany de novel·la. 
Bé, això ja ha de sortir de les hores de son. Però, vaja, és una necessitat o ho trobo a faltar: per canviar de planeta.