Però, i si no fos setembre qui ens cansa? I si la tornada només fes visible un cansament que ja hi era?
Hi ha cansaments que no marxen de vacances. Simplement queden adormits quan les exigències disminueixen. Durant uns dies no hem de respondre tan ràpid. No cal arribar a tot. Algunes decisions desapareixen; d’altres poden esperar. L’agenda s’aprima i el temps, encara que sigui momentàniament, sembla una mica més nostre. I quan disminueix el soroll, també disminueix la percepció del cansament. Però això no significa necessàriament que hagi desaparegut. Potser el problema és que hem confós parar amb recuperar-nos i, per tant, la tornada no sempre crea el malestar; de vegades, simplement el reflecteix.
Perquè parar és deixar de córrer durant una estona. Recuperar-se és més complex.

Podem dormir més i continuar esgotats. Podem passar una tarda sense fer res i sentir que no hem descansat. Podem canviar de paisatge sense aconseguir canviar allò que passa dins nostre. Les preocupacions no sempre entenen de calendaris i l’autoexigència no acostuma a quedar-se a casa quan fem la maleta. Tampoc ho fan la sensació de responsabilitat constant, la necessitat de tenir-ho tot sota control o aquella llista mental que continua oberta encara que ningú més la pugui veure.

Potser per això hi ha persones que arriben a les vacances exhaustes i tornen pensant que haurien d’estar renovades. Com si quinze dies poguessin reparar mesos sencers d’anar fent. D’arribar. De resoldre. De sostenir. Com si el descans hagués de funcionar com un botó que premem a l’agost i que ens retorna, al setembre, una versió de nosaltres mateixos plena d’energia.

I quan això no passa, ens estranya, ens incomoda i, fins i tot, ens preguntem: “Com puc estar cansat si acabo de tornar de vacances?”
Potser perquè el cos no compta només les hores que hem dormit. També recorda les que hem passat en alerta. Els dies en què hem anat massa de pressa. Les setmanes sense espais reals de desconnexió. Tot allò que hem anat sostenint amb un “ja descansaré”, un “ara no puc parar” o un “quan arribin les vacances”.
Però les vacances arriben. I després també s’acaben. I nosaltres tornem.

Tornem a posar el despertador i, amb ell, es desperta també tot el que havíem deixat temporalment en silenci. Els horaris, les responsabilitats, les presses, les decisions. Tornem a anticipar, organitzar, recordar, respondre. Tornem a aquella sensació tan quotidiana de tenir sempre alguna cosa al cap.
Perquè tornar a la rutina no és només tornar a treballar. És tornar a pensar en tot.

I és aquí on setembre pot actuar com un mirall. No necessàriament perquè ens faci estar pitjor, sinó perquè ens retorna de cop a un ritme del qual ens havíem allunyat prou per poder notar la diferència. Potser durant les vacances ens havíem sentit més tranquils. Més presents. Havíem dormit millor. Ens havíem irritat menys. Havíem tingut més paciència. Potser feia temps que no ens sentíem així i no ens n’havíem adonat fins que vam parar.
I llavors tornem. I el contrast parla.

Què hi havia abans de marxar que continua exactament al mateix lloc quan tornem? Què sostenim des de fa massa temps? Quines exigències hem convertit en normals? Quantes vegades hem interpretat el cansament com una falta de disciplina i ens hem respost exigint-nos encara més? Potser per això, quan arriba setembre i el cansament reapareix, la pregunta no hauria de ser només: “Com puc recuperar el ritme?” Potser hauríem de preguntar-nos: “Què s’ha fet visible ara que he tornat? Què m’està intentant dir aquest cansament?”

Perquè setembre no porta el cansament. Només encén la llum sobre allò que, durant un temps, havíem deixat de veure.
I hi ha cansaments que no ens demanen més vacances. Ens demanen canvis.